Klapisch: 'Brussel•les no ha inventat la identitat europea'

Vostè té 46 anys, gairebé la mateixa edat que la Unió Europea. Creu que el cinema europeu i la Unió han crescut a la mateixa velocitat?

No, crec que existeixen pocs vincles entre l'Europa política i el cinema europeu. Hi ha diverses “Europes”, de la mateixa manera que hi ha diverses “Frances”, diversos “Parisos”, diversos "jos".

Hi ha l'Europa de Brussel•les, l'Europa dels agricultors, l'Europa dels estudiants, l'Europa dels futbolistes, l'Europa dels roquers, l'Europa dels cineastes... Aquestes diferents “Europes” es troben a diferents estats, tant d'antiguitat com de qualitat d'intercanvi... El missatge que vaig intentar transmetre amb L'Auberge Espagnole (Una casa de Locos) és que l'Europa política es construeix a part de l’Europa construïda pels dirigents de cada Estat membre. Els estudiants d'Erasmus tenen una manera pròpia d'imaginar una nova Europa, que no acaba de ser la que Brussel•les vol crear. El resultat concret és que els joves de 20 anys viuen Europa de manera íntima i quotidiana. No és Brussel•les qui s'ha inventat la identitat europea. Aquesta identitat existia molt abans en els intercanvis regulars de la comunitat literària, científica, filosòfica. En els anys 30 i 40, els directors de cine europeus van alimentar de manera important el cinema de Hollywood. Josef Von Sternberg, Fritz Lang, Alfred Hitchcock.

Les seves últimes pel•lícules L'Auberge Espagnole i Les Poupées Russes (Las muñecas rusas) reflecteixen el procés d'integració europea i una certa realitat, profundament multicultural. Creu que existeix un "cinema europeu", més enllà de la qüestió financera de les coproduccions?

Klaplisch i Romain Duris en el rodatge de « Les poupées russes » (© Jérôme Plon)La identitat europea existeix quan estàs a Amèrica, o quan estàs a Àsia o a Àfrica. Existeix per comparació. Va ser estudiant a Nova York que vaig entendre fins a quin punt compartia coses que ni imaginava amb russos, italians o alemanys. A Amèrica que vaig veure fins a quin punt Marcel Proust, Molière, Shakespeare, Goethe, Dostoïevsky, Italo Calvino, Primo Levi o Cervantes formen part d'un univers que jo comparteixo i que els americans coneixen una mica menys... Això és cert per a l'esport, el cinema, la política o el pensament en general. El cinema europeu, com a concepte, potser no existeix a Europa, però és molt identificable als Estats Units, on et diran que Ken Loach o Nanni Moretti, Pedro Almodovar, Patrice Chéreau o Emir Kusturica són autors "europeus"... Amb un tipus de llenguatge comú que no percebem forçosament vist des d'aquí.

Què es pot dir de les seves pel•lícules: són franceses, europees? Són fruit de diferents influències?

A L'Auberge Espagnole, un noi negre diu: "Tinc diverses identitats: sóc europeu, català, espanyol, però també són negre, africà, de Gàmbia". Jo penso com ell, que tenim diferents identitats, que són diverses i no obligatòriament contradictòries o esquizofrèniques. Jo em sento molt francès però també molt europeu, he estudiat a Nova York i em sento també fortament influenciat per la seva cultura. El fet de viure en un món multicultural, amb influències diverses, no m'impedeix tenir fortes marques nacionals.

Com veu el futur d'Europa?

El gir ultra liberal d'Europa amenaça de manera greu la cultura. Acostumo a dir que Europa és els "Estats Desunits", per oposició als Estats Units. Curiosament, però, el que fa la nostra força és el fet d'estar dividits per les nostres diferències i contradiccions. El fet de tenir tantes llengües diferents, tantes gastronomies diferents, tants costums culturals oposats, tantes arquitectures diverses... Això ens desuneix però a la vegada també crea dinamisme. L'Europa política dels 27 serà extremadament difícil de dur a terme amb èxit, però crec que hi ha una voluntat comuna d'associar els hongaresos, els polonesos, els escandinaus, els alemanys, els llatins, en un mateix impuls. Què en sortirà? No ho sé. Potser és una mica caòtic, però molt viu.

Cédric Klaplisch al rodatge del seu últim film (Roger Arajou)

Els directors europeurs preferits de Cédric Klaplish:

Federico Fellini, Michelangelo Antonioni, Pier Paolo Pasolini, Pedro Almodovar, Jean Renoir, Maurice Pialat, Jean-Luc Godart, Emir Kusturica, Ken Loach, Mike Leigh, Stephen Frears, Wim Wenders.

Les pel•lícules que han alimentat la passió del director pel Setè Art:

Algú va volar sobre el niu del cucut (Milos Forman, 1975), Amarcord, La Dolce Vita (Federico fellini, 1973 i 1960), Playtime (Jacques Tati, 1967).

Els anys més importants del cinema europeu per a ell:

Probablement els anys 60. El neorealisme italià, la "Nouvelle Vague" a França... Tinc l'impressió que l'identitat cultural d'Europa es va afirmar molt durant aquesta anys, potser després d'haver-se refet del traumatisme de la guerra.