Marjane té nou anys, quan el Sha és expulsat d’Iran. Al país hi regna un ambient de joia, també la seva família burgesa-intel•lectual sospira d’alleujament. Però les esperances d’una república moderna declinen aviat cap a tot el contrari: amb la revolució islàmica arriben els fanàtics religiosos al poder, que encara resulten ser pitjors que els seus predecessors. D’un dia per l’altre, Marjane ha de portar un mocador al cap quan estigui en públic. A més, viu la mort del seu oncle comunista, víctima de les accions de “neteja” del nou règim, sense poder-hi fer res. Quan esclata la guerra entre l'Iran i el seu veí Iraq, i la vida a la capital Teheran esdevé més perillosa, els seus pares decideixen enviar la seva única filla a Viena. Allà, lluny de casa, podrà estudiar amb seguretat i llibertat. Però aquesta llibertat té un preu.

El còmic arriba a la pantalla

Fa set anys l’editorial francesa L’Associatio va publicar Persepolis, un còmic autobiogràfic de Marjane Satrapis, que aviat fou comparat pels crítics amb l’obra MausArt Spiegelmanns . En quatre volums la dibuixant iraniana va realitzar un treball destacat: sempre des del punt de vista del seu alter ego jove, plasmava les seves vivències d’infantesa i joventut sobre el paper i al mateix temps, tot i que s’hi trobava sovint tristesa i de vegades una crítica mordaç a la societat dins la temàtica principal, mai va perdre el matís humorístic.

An den Schulen herrscht Zucht und Ordnung (Foto: © 2007 PROKINO Filmverleih GmbH)I ara s’ha portat aquesta història a la gran pantalla. Cinc cèntims: El traspàs dels dibuixos expressionistes en blanc i negre del còmic, que són tan impactants pel que fa a la visió infantil que sap desemmascarar l’absurditat i la grisor d’un règim religiós, s’ha aconseguit totalment. No ens sorprèn: simplement Satrapi no ha deixat que ningú més s’ocupés del seu treball, sinó que ella mateixa, en col•laboració amb l’artista de còmics francès Vincent Paronnaud, n’ha agafat la direcció i el guió. Resulta original el fet que s’ha renunciat totalment a les animacions generades per ordinador i als efectes especials: Persepolis és una de les molt poques pel•lícules d’animació, les imatges de la qual han estat realment dibuixades a mà.

PUNK’s not dead

(Foto: © 2007 PROKINO Filmverleih GmbH)

Iran i Europa no són un quadre en blanc i negre

El fet que a la posada en escena d’un dels treballs més durs, que té 350 pàgines, no tots els episodis han pogut ser gravats en la seva totalitat i alguns d’ells, sobretot els de la quarta entrega definitiva, han sigut retirats, no molesta en absolut. La pel•lícula mai serà confusa o incomprensible, i ni tan sols per a un públic que no coneix les presentacions de llibres. També amb imatges Satrapi ens posa davant dels ulls un Iran on la vida pública és en gran part aparences i camuflatge i on l'autèntica personalitat només es pot desenvolupar a l’àmbit privat. Als espectadors se’ls recorda contínuament que fins i tot això potser un perill per a la pròpia vida. Constantment decau l’atmosfera: acabem de sentir-nos còmodes i de riure un moment dels simpàtics personatges, i de sobte se senten estridents sirenes d’alarma, apareixen a escena amenaçadors vigilants de la religió, protagonistes que moren... Mort, guerra i persecució són incomprensibles pels companys de Marjian de la Universitat de Viena.

Tot i així, llegir Persepolis només com a acusació contra la brutalitat i crueltat dels governants iranians seria una simplificació errònia. També Occident, representat aquí per Viena, la capital austríaca, perd ràpidament el caràcter (Foto: © 2007 PROKINO Filmverleih GmbH) de paradís a la terra. Tot i que la joveneta Marjane disposa allà de llibertat per dir i per fer el que vol, ho ha de pagar a un preu molt car: la pèrdua de la seva pàtria. Com a iraniana a Viena té curiositat pel país estranger i també se sent sempre observada amb desconfiança i temor per la gent autòctona. Justament en aquest moment de la pel•lícula l’espectador es pot sentir sorprès. Iran no és també per a nosaltres un grup de religiosos fanàtics, una part de “l’eix dels dolents” que pronuncien obertament amenaces d’extermini contra Israel? Satrapi torna a posar aquesta imatge al seu lloc: mostra un poble que pateix sota un govern dictatorial però que a més també estima, beu, riu i plora com qualsevol altre poble de la Terra. Sobretot la pel•lícula de la Marjane Satrapi mostra l’increïble anhel per no haver de decidir, en un futur, entre llibertat o pàtria.

Més sobre el tema Persepolis auf unseren Babelblogs Islamineuropa, Linea und Lumière y la oscuridad.