Grècia ocupa el primer lloc a Europa per nombre d'estudiants universitaris amb més de 29 anys i per nombre d'estudiants que escullen estudiar a l'estranger. Aquesta és l'alarma que van fer sonar dos professors de la Universitat d'Atenes, Michael Mitsopoulos i Theodore Pelagids, el març del 2005. Creien “molt necessari” modernitzar el sistema.

El govern va aprovar aleshores un paquet de reformes que preveia, entre d’altres coses, la introducció del sistema 3+2 (tres anys per a la llicenciatura i dos anys més per a l’especialització, ndr), d’un límit a la durada dels estudis, del principi d’autonomia administrativa i de l’autorització a la creació d’universitats privades.

Es tracta de reformes que ja s'han portat a la pràctica en molts estats europeus i que estan contribuint a crear un espai comú d’ensenyament, fonamental per a un desenvolupament real de la Unió. Però la decisió ha provocat una tempesta de polèmiques i de protestes per part de milers d’estudiants. Durant l'any passant més de 200 universitats van ser ocupades durant mesos i s'han produït nombroses i violentes manifestacions pels carrers. També el passat mes de març van sortir al carrer els estudiants per a protestar contra la reforma, acompanyats de nombrosos professors. Però el govern no té intenció de fer marxa enrere.

«Tothom ha de tenir les mateixes oportunitats»

Les aules buides (Foto: Giovanni Angioni)Per què tanta protesta? «És una reforma imperialista i capitalista» afirma en Nikos, un estudiant d’arquitectura, i els seus companys assenteixen en silenci. «La Universitat ha de continuar sent pública i gratuïta. Tothom ha de tenir les mateixes oportunitats». Però és cert que tothom té les mateixes oportunitats? La realitat sembla ben diferent. Les estructures i el material didàctic sovint són insuficients: en diverses facultats tenir Internet és només un miratge, així com trobar un lloc a les aules dels cursos. «El govern hauria d'haver encetat una reforma més radical. Això no és més que una tímida temptativa» afirma Georgios Mavrogordatos, professor de Ciències Polítiques a la Universitat d’Atenes. El professor té queixes per a tots: col·legues, superiors i polítics. Rememora la seva experiència a Berkeley, Califòrnia, i no té problemes per a admetre allò que no li agrada de la universitat en què treballa: «De vegades es presenten als examens estudiants matriculats des de fa més de vint anys a assignatures que ja no existeixen. A més a més, a les convocatòries desenes d’estudiants no s'hi presenten. Això crea enormes problemes organitzatius. S’haurien d'actualitzar les llistes, que sovint contenen milers de noms».

Els docents, per part seva, gaudeixen d’un estatus privilegiat. «Algunes lleis preveuen un cert nombre d’hores de classe i de presència obligatòria, però no sempre es respecten» admet Mavrogordatos. De l'altre costat de la càtedra hi són, a més, els denominats "estudiants professionals", que viuen a les Universitats des de sempre i que més que a estudiar prefereixen dedicar el seu temps a la política. I això perquè a Grècia els moviments estudiantils no són més que les organitzacions juvenils dels partits nacionals, als qui interessa tenir alguns insiders, estudiants que saben moure's perfectamente i implicar els nouvinguts de la millor de les maneres.

Prohibit el pas a la policia

Una de les coses que més s'ha discutit és la voluntat del govern de reformar el dret d'asil a les universitats. Des de fa més de trenta anys, en efecte, la policia té prohibit l'accés als edificis i als dormitoris excepte en casos de violació, homicidi i altres delictes gravíssims. «Aquest dret és una gran conquesta dels estudiants: ningú ha de plantejar-se abolir-lo» afirma un estudiant. I rememora les tràgiques jornades del novembre de 1973, quan els universitaris del Politècnic d'Atenes es van tancar a l'edifici i van iniciar una dura revolta contra la dictadura militar instaurada el 1967. La revolta va reprimir-se a mata-degolla el 17 de novembre del mateix any. «Les imatges del tancs que penetraven als patis del Politècnic encara són molt vives a la nostra memòria i no permetrem que ningú les oblidi», salta el jove.

(Foto: Giovanni Angioni)Però com pot mantenir-se l’ordre en una zona on no s’hi pot efectuar cap tipus de control? «No hi ha cap necessitat de vigilància privada» continua l’universitari. «És un dret que tenim i no n’abusem. Durant les manifestacions els enfrontaments els han provocat els anarquistes, no els estudiants.» Però el professor no pensa el mateix. Rememora una petita anècdota: «Un capvespre vaig quedar-me al despatx fins tard, ja no quedava ningú a l’edifici. De sobte, va entrar una estudiant amb el seu xicot, un noi de quasi dos metres d’alçada, per a queixar-se de la nota que li havia posat. Van començar a amenaçar-me. Jo vaig telefonar el bidell per dir-li que avisés la policia, però ell em va respondre que no haurien pogut intervenir».

La situació, per tant, no és gaire tranquil·litzadora. La Universitat és estàtica, amb la mirada dirigida al passat i travessada per una galàxia d'interessos diversos. És una situació que ha de canviar urgentment, és cert, però que tindrà necessitat d'un esforç enorme per part de tots: perquè el món s’afanya, la competitivitat augmenta i el passat no pot ser sempre una taula de salvació.

Fotos de Giovani Angioni