Tens entre 22 i 40 anys, altament qualificat, amb educació universitària, has fet un màster i parles més de dos idiomes? Vols guanyar 1000 euros al mes? Ara és possible sota el sol de la capital andalusa, a Sevilla.

Elena García, 28 anys. Llicenciada en Història, amb un màster i parlant tres idiomes, només ha pogut trobar una feina temporal d’atenció telefònica amb un sou de 800 euros al mes. Una història similar a la de Juan Salvador, que amb 32 anys i acabat de casar, treballa com a redactor de televisió i guanya 1.300 euros bruts al mes amb un contracte temporal. Tots dos formen part d’aquest generació de “mileuristes” que les passen magres per trobar un lloc de treball amb contracte indefinit adient als seus estudis i on cobrin més de 1.000 euros mensuals. De poc ha servir la reforma que ha fet el govern espanyol per subvencionar les empreses i incentivar així el canvi de contractes temporals a indefinits.

Una vida menys cara

El llibre d'Espido Freire publicat el 2006 (Greta y doraimon/flickr)El terme “mileurista” (de 1.000 euros) va entrar a l’argot popular després de ser encunyat a una carta al director titulada Soy mileurista, publicada al diari El País, l’agost de 2005. L’autora era Carolina Alguacil, una llicenciada que treballava al camp de la publicitat a Barcelona, i que es queixava perquè als 27 anys encara no havia aconseguit cobrar més de 1.000 euros al mes. Dos anys després, han tractat el tema diversos articles, i hi ha fins i tot un llibre d’Espido Freire, Mileuristas.

“El problema no és el meu sou de 1.500 euros bruts al mes”, diu Manuel Guerrero, un periodista de 27 anys, “els preus de l’habitatge són un atracament flagrant”. I no n’hi ha per menys: el lloguer d’un pis de dues habitacions a Sevilla val entre 600 i 700 euros, que és aproximadament el sou mínim dels mileuristes. No es poden permetre el luxe de rebutjar les feines perl sou, “ja que hi ha centenars de persones que agafarien la feina per molt menys”. Això sumat a la forta onada d’immigració que pateix Espanya (prop de cinc milions d’immigrants en menys de deu anys), fa que sovint siguin els mateixos joves, amb una alta qualificació, els qui estan disposats a treballar per sous tan baixos.

L’increment del preu de l’habitatge també obliga molts joves a quedar-se a casa dels pares més temps del que voldrien, moltes vegades fins complits els 35 anys o fins que es casen. “Tornem al segle XV, quan els matrimonis de conveniència eren l'única manera de poder marxar de casa”, diu Manuel. “L’Estat incompleix un dels drets bàsics de la Constitució Espanyola: el dret a un habitatge digne”.

Aquest fenomen no ha fet més que empitjorar el problema de l’envelliment de la població espanyola, amb un 41% de la població amb més de 65 anys i una de les taxes de fertilitat més baixes d’Europa, amb 1,34 fills per parella el 2005. Els afortunats que poden marxar de casa no guanyen prou per mantenir-se ells mateixos, i no poden fer tot el que voldrien. “Si faig vacances només puc anar a casa dels meus pares, o a la platja, que és el més barat”, diu David Garrido, de 28 anys.

La política de donar una titulació a tothom ha agreujat el problema

Demostració de 'mileuristes' per tenir salaris més elevats (vitojph/ Flickr)En resum, a Espanya hi ha massa joves qualificats en comparació amb els llocs de treball ben pagats. Com a la resta d’Europa, a Espanya es va viure durant el període de postguerra un boom demogràfic que, en canvi, va durar deu anys més que a la resta de països, fins a finals dels anys 70. Amb el creixement de població, es va fer evident que Espanya tenia una de les taxes d’analfabetisme més gran d’Europa, equivalent al 8,5% l’any 1970.

En aquell moment era una qüestió de quantitat i no de qualitat, i el govern va invertir gran part dels pressupostos en el sistema educatiu per contrarestar la situació. El número de persones que cursen uns estudis universitaris és el mateix a Espanya que a Alemanya (prop de 1,4 milions de persones) però en canvi, la població és gairebé la meitat (Espanya té 45 milions i Alemanya 82 milions d’habitants aproximadament). “Als anys 80 i a finals dels anys 90, la taxa d’atur feia que la universitat fos una mena de “plaça d’aparcament” on les famílies podien deixar els seus fills durant uns anys”, recorda el professor Juan J. Dolado, del departament d’Economia de la Universidad Carlos III de Madrid.

Sense motivació laboral

Com a conseqüència, mentre cada vegada més joves desmotivats i sense la vocació necessària anaven a la universitat, el sistema de formació professional va “empobrir-se, en comparació amb altres països com Alemanya. Allà tenen, per exemple, uns magnífics mecànics i similars, i aquí ens trobem amb un atzucac. Les coses estan començant a canviar una mica, diu Agustín Fleta González, professor de la Universidad de Sevilla. “Al govern li agradaria limitar el número de gent que aconsegueix un títol universitari superior, però jo no hi estic d’acord. Preferiria que hi hagués una població amb millor educació, amb idees pròpies i maduresa. La clau està en potenciar el sistema de formació professional”.

A més dels sous baixos, ara és fàcil acomiadar la gent amb els contractes temporals. I, per acabar-ho d’arrodonir, les indemnitzacions per acomiadament són molt més baixes; de cada 100 contractes que es signen cada dia, només uns 12-13 són indefinits. Tot això no és gens encoratjador, i la població no té cap motivació per esforçar-se en el treball. Com a conseqüència, destaca Dolado, hi ha a Espanya un problema de baixa productivitat. Juan encara ho pinta més negre: “Els empresaris tenen la política de guanyar com més millor a base d’abusar dels treballadors, en comptes d’establir una mà d’obra fidel i motivada que podria aportar molt al futur de l’empresa”. Fleta González afegeix: “El món dels negocis és un món molt tancat i exclusiu”, i conclou, “si les coses estan canviant, ho fan massa lentament”.

Lluitar contra la saturació del mercat

Tothom sembla estar d’acord que, d’alguna manera, els “mileuristes” aspiren a massa, tot i que no és culpa seva. “Moltes carreres pateixen una massificació d’estudiants, com és el cas de Dret, i moltes carreres de Lletres. El mercat està saturat,” explica Dolado. La gent necessita tenir més d’una titulació, o titulacions diferents a les actuals. “Els aspectes positius a mantenir i potenciar són les titulacions tecnològiques, les comunicacions i les llengües estrangeres. Espanya és un dels països europeus amb menor domini dels idiomes”.

Per altra banda, l’atur entre els joves és molt més baix ara que anys enrere (a mitjans dels anys 90 era de gairebé el 40%, davant el 14% actual). “Hem de canviar d’estratègia, elaborar una política de conscienciació laboral, de millorar els salaris i fer sacrificis”, planteja David Garrido. “Hem de fer alguna cosa per canviar la situació. Tots en som responsables, d’una manera o d'una altra”.

Dos anys després del naixement del terme “mileuristes”, Juan és optimista i vol muntar la seva pròpia empresa en un futur pròxim. I, tot i que Manuel té amics a l’estranger amb una situació molt millor, ell no vol marxar. “Has de resoldre el problema, no evitar-lo.”