“Okupació” enmig de la bogeria immobiliària
Famosa casa "okupa" a Vallcarca (Nabeelah Shabbir)
A la capital catalana són més de 300 les cases 'okupades'. El problema de l'ocupació a pocs mesos de les eleccions municipals del 27 de maig.
Śledztwo
Tłumaczenie: Wences Salas.
- Kataloński
09/04/08
Vallcarca, districte a l'oest de Barcelona. Gairebé tots els edificis de la zona pertanyen a la societat immobiliària 'Nuñez y Navarro'. El projecte urbanístic de l’ajuntament preveu l’enderrocament dels edificis antics per construir-hi oficines. No obstant això, Vallcarca és també un dels barris amb més vivendes deshabitades, i per tant amb més pisos ocupats (a Barcelona hi ha més de 300).
Kira, una vida d’okupa entre Berlín i Barcelona
Kira (TS)És aquí on viu la Kira, una de les “okupes” (paraula que es refereix a qui ocupa una vivenda per viure-hi sol o amb la família i als col•lectius que ocupen grans espais per destinar-los a 'activitats culturals'). Kira (el seu pseudònim), de 24 anys, té a les seves espatlles un període d’ocupació a Berlín i una experiència de comunitat en una casa de muntanya propera a Barcelona. Em convida a prendre un cafè. Per poder moure’m entre la foscor i arribar al segon pis he d’il•luminar el recorregut amb la pantalla del mòbil, tot grimpant per una tortuosa escala. La casa és petita, parcialment moblada, escalfada per una estufa elèctrica. Tot sense pagar lloguer ni factures. “Em mantinc amb un treball a mitja jornada de 400 euros al mes. I no vull dedicar el 80% a pagar el lloguer. A Barcelona l’ocupació d’espais buits és l’única manera de tenir un sostre” –afirma Kira- “i per acabar d’adobar-ho, recentment hem estat estigmatitzats pels que volen agitar el fantasma de la seguretat”.
De fet, el 27 de maig es celebren les eleccions municipals a Catalunya, i el govern no vol deixar de banda un problema tan delicat. A finals de gener l’ajuntament va disposar un “Manual antiocupació”: una mena de vademecum per als propietaris que no aconsegueixen desempallegar-se dels inesperats hostes. Sovint però, aquests decideixen prendre’s la justícia pel seu compte: “Les agències immobiliàries” –explica Kira- “quan s’adonen que una de les seves vivendes ha estat ocupada, contracten els anomenats “matones”, energúmens encarregats d’apallissar a qui trobin dins de la casa. També han vingut aquí però he fet veure que no hi era”.
Reivindicar el dret a la vivenda
Perquè als joves els hi costa tant trobar pis? El fenomen, com explica el director del Programa de Planejament Territorial de la Generalitat, Juli Esteban (a l’esquerra de la foto), té unes arrels profundes: “Tot neix amb el baby boom dels anys 70 a Espanya. Els joves nascuts en aquells anys s’han avocat al mateix temps al mercat immobiliari provocant l’augment dels preus. A més, a Barcelona gairebé no queda ja més terreny edificable!”.
Aquesta situació és una de les causes del naixement del moviment “okupa”. “L’ocupació és una forma de reivindicar el dret a la vivenda. Per aquest motiu ocupem sobretot els pisos d’agències que practiquen l'especulació immobiliària mentre gran part dels ciutadans no pot permetre’s pagar el lloguer”, denuncia Albert Martínez, del Moviment d'Okupació de Barcelona.
No obstant això, Juli Esteban rebutja la correlació directa entre la manca de vivenda i el moviment okupa: “Una llei urbanística de la Generalitat de Catalunya imposa als ajuntaments que superen un cert nombre d’habitants que disposin en els plans urbanístics d’un 30% de vivendes socials dins del programa de Vivenda de Protección Oficial. Això vol dir que existeixen eines útils per tal de què aquells que no poden permetre’s el preu d’un lloguer a Barcelona puguin gaudir d’un habitatge digne sense recórrer a l’ocupació.
Grafit a una casa Evidentment amb això no n'hi ha prou. Segons el propi ajuntament, són aproximadament 20.000 les cases buides a la ciutat de Barcelona, i 300.000 a tota la província. Un problema que es reflecteix a nivell nacional: segons dades de l'INE, l’Institut Nacional d’Estadística, Espanya és el país europeu amb més vivendes buides: més de tres milions, el 14% de les cases disponibles.
Esteban precisa: “El cens també té en compte les segones residències de mar i muntanya, que òbviament estan buides només durant una part de l’any”. Però el problema és innegable, i per això l’administració pública intenta recuperar les vivendes buides. Mentrestant, la guerra immobiliària entre propietaris i “okupes” continua.
"Chcę pomagać osobom w gorszej sytuacji życiowej niż moja": wyznania wolontariuszy
Studia bez granic : z rozdartej wojną Czeczenii do Francji
Pokolenie EVS: instrukcja obsługi
Orkiestra, która będzie grać do końca świata
Erasmus: Maltańczyk w Rzymie
Doha, Indie i kryzys finansowy
Rumuński Titanic: kryzys finansowy w czasie kampanii wyborczej
Jovanotti: pop, polityka i Matka Boska
