Bonic però car. Així es podria definir REACH, el nou reglament europeu sobre les substàncies químiques, aprovat el desembre de 2006 per la Unió Europea. Per a tota la resta, REACH- que significa Registre, Evaluació, Autorització i Restricció de Químics, en les seves sigles en anglès- pot gaudir des d'ara d'un rècord. El de ser el conjunt normatiu més ampli de la història comunitària. A més, REACH representa també, respecte el sector químic, la legislació més progressista del món en quant a impacte socio-econòmic, la cura de salut pública i tutela del medi ambient. Això sí: té un preu econòmic.

Efectes sobre l'economia

La indústria química, amb la seva inversió en l'aportació de proves per demostrar el caràter innocu dels seus productes, haurà d'assumir la responsabilitat de la certificació de més de 30.000 substàncies presents al mercat i de totes aquelles que s'introdueixin en un futur. Per tant, s'entén perquè des del principi del procés legislatiu les indústries no han ocultat la seva preocupació. El 2002, un (informe de la consultora Arthur D. Little- finançat per la Confederació alemanya de la indústria Bdi- sostenia que, només a Alemanya, la introducció de REACH hauria suposat, en el pitjor dels casos, la pèrdua de 2,35 milions de llocs de treball. Els estudis de la Unió francesa d'Insdústries Químiques se situaven a la mateixa línia de pensament, quantificant la càrrega que França havia sofert al voltant de l'1,6% del PIB (Producte Interior Brut) del país.

El 2003, li va tocar a la Comissió Europea que, amb el seu estudi, arribava a conclusions molt més moderades i compartides. L'informe indicava que REACH no tindria un impacte tant nefast sobre l'economia de la química europea, tenint en compte també les nombroses facilitats concedides a la petita i mitjana empresa. Els costos directes a càrrec de la indústria europea per poder complir amb el processos de control i registre s'estimaven als voltants de 2.300 milions d'euros en un període d'onze anys. Una xifra elevada però similar al 0,05% de les ventes, excluint els productes farmacèutics. D'altra banda, el mateix informe europeu estimava en 50.000 milions d'euros el benefici econòmic, a 30 anys vista, en termes de salut pública: una relació de forces evident que ha jugat un paper fonamental en l'aprovació del text definitiu, amb una àmplia majoria al Parlament Europeu. Per a tota la resta, el 2005, el propi comissari europeu per a la Indústria, l'alemany Günther Verheugen, va titllar d'“exagerades” les xifres utilitzades en el passat per la indústria.

El genoma humà: un assumpte de tots

Els costos es mantenen, i més enllà de l'increment de les pràctiques burocràtiques, la despesa més forta sortirà de la multiplicació del número de controls específics sol·licitats per poder comercialitzar una substància química. Segons el Programa Nacional de Toxicologia nord-americà, en l'actualitat, provar una única substància costa entre 2 i 4 milions de dòlars i requereix un temps mitjà d'almenys tres anys. No només això. La Lliga Antivivisecció denuncia que es necessitarien fins a 1.700 animals per a cada substància: un argument més que ha empès els legisladors europeus a mantenir l'activitat de l'Ecvam(Centre Europeu per a la Validació dels Mètodes Alternatius) per contenir el nombre de controls i incentivar el desenvolupament de mètodes alternatius.

Per a tota la resta, el fet que els controls en els animals estiguin destinats a desaparèixer no és una novetat: la prestigiosa revista científica nord-americana Nature ja ha mostrat la seva condemna sense apel·lació possible el novembre de 2005, considerant-los “incapaços d'extreure dades precises sobre la toxicitat per a l'home”

Així que tots els dits apunten cap a la toxicogenòmica, que estudia els efectes de les substàncies químiques en el genoma de les cèl·lules humanes. En una entrevista concedida al diari italià La Repubblica, el gener de 2006, Claude Reiss, toxicòleg molecular que ha treballat durant anys en el CNRS (Consell Francès d'Investigacions Científiques), calcula que el cost efectiu “podria arribar als 5.000 euros per substància”. Segons Reiss, preparant un centre dedicat a la toxicogenòmica es tindria la possibilitat de provar certes substàncies al mateix temps, baixant, per conseqüent, els costos i col·locant els gastos entre 0,25% i el 5% dels costos anuals dels controls. Tot un negoci per a la indústria, els animals i la salut pública.