“L’enemic sap de sobres que qualsevol agressió comportaria una reacció general de la nació iraniana contra els agressors i els seus interessos arreu del món”. Les paraules de l'aiatol·là Ali Khamenei són un signe clar que l'Iran no respectarà el termini del Consell de Seguretat de les Nacions Unides per suspendre la major part del seu programa nuclear el 21 de febrer. Tot i així, el to de les paraules del líder suprem iranià reflecteix la por cada cop més incipient entre els iranians, i els europeus, de què els Estats Units considera seriosament un atac militar contra la República Islàmica.

I això seria possible? ¿L’administració de Bush, que actualment està enfeinada amb l’Iraq, pot donar suport econòmic a una altra guerra i, especialment, amb un adversari tan avorrit com l’Iran? El poble americà ho acceptaria? Els membres interns del govern dels Estats Units creuen que sí, però admeten que l’obstacle real per a les ambicions militars nord-americanes a l’Iran és Europa, i particularment, la Gran Bretanya.

La divisió UE-EUA

El 8 de febrer, Gregory Schulte, ambaixador dels Estats Units a l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (l’organisme de control de les Nacions Unides en matèria nuclear), va manifestar el seu enuig vers l’actitud d’indiferència dels estats europeus cap al programa nuclear de l’Iran.

En una conferència de seguretat a Munic, Schulte va criticar els governs europeus per no fer complir les sancions econòmiques que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va imposar a l’Iran el desembre de l’any passat.

“Afrontats pel desafiament dels dirigents de l’Iran, la Unió Europea i els països europeus poden fer més, i hi haurien de fer més, per reforçar la nostra diplomàcia comuna”, va dir Schulte. “Per què, per exemple, els governs europeus no estan prenent mesures per dissuadir les transaccions financeres i d’inversió?”. La resposta a la frustració de l’ambaixador dels Estats Units es podria explicar cínicament pels forts vincles econòmics que existeixen entre alguns estats europeus i l’Iran.

Malgrat això, no tan sols existeix un interès econòmic que empeny la Unió Europea i Europa a ser insolents a l’hora de castigar l'Iran. D’acord amb fonts properes a Javier Solana, el responsable de Política Exterior i Seguretat Comuna a la Unió Europea, la Unió Europea té una estratègia clara en la manera com tractar amb l’Iran, i no vol que els Estats Units interfereixin en els seus plans.

D’altra banda, la Unió Europea i alguns estats membres creuen que enfortint les relacions econòmiques amb l’Iran i el seu poble serà possible subvertir l’actual règim clerical.

Regne Unit: gos falder d’Amèrica o “nou” baluard de la unitat europea?

El 2002, quan els Estats Units s’encaminaven cap a una guerra amb l’Iraq i com a conseqüència venien a Europa per pescar aliats, se’n van sortir prou bé i van aconseguir dividir el continent en dos. Alemanya i França es van mantenir ferms en la seva posició de rebuig, mentre que Itàlia, Espanya i Anglaterra van mostrar-se a favor de l’altre bàndol. La decisió d’Anglaterra de donar suport als Estats Units va jugar un paper crucial a l’hora de decantar la balança de poder a Europa i d’atorgar la legitimitat a nacions “de poc pes” com Itàlia, Espanya o Dinamarca per formar part en una guerra rebutjada per l’opinió pública.

Avui, que els Estats Units estan desenvolupant el seu discurs internacional per legitimar una guerra amb Iran, s’adonen que el Regne Unit no estarà al seu costat. Aquesta vegada Anglaterra no se separa de França i Alemanya, i les nacions “de poc pes” tenen clar que els seguiran. “ A Blair no se li acudiria ni somniar en ajudar Bush en una guerra contra l’Iran”, va manifestar una font anònima. Aquesta font va afegir que el govern britànic està treballant “més a prop que mai” amb l'oficina d’afers exteriors de la Unió Europea per trobar una solució diplomàtica a aquest conflicte.

Cal més diplomàcia

A Anglaterra, un grup d’experts en relacions internacionals van arribar a la conclusió que sense una aliança forta entre els Estats Units i Europa és força improbable que l’administració de Bush sigui capaç de tirar endavant qualsevol acció militar contra Iran. La UE3, formada pel Regne Unit, França i Alemanya pel que respecta a l’Iran, havia obtingut resultats satisfactoris anteriorment. Per exemple, va aconseguir un acord amb l’Iran en què se suspenia l’enriquiment d'urani a canvi de retribucions econòmiques. Segons un estudi publicat recentment per a l'organització Crisis Action és viable continuar per aquest camí.

Aquest informe, que té el suport d’un comitè d’experts influents i que defèn una solució diplomàtica a la crisi internacional amb l’Iran, assenyala que “el Regne Unit ha de desenvolupar un paper important a l’hora de catalitzar aquest procés [diplomàtic], actuant com a mediador entre els estats membres de la UE i els Estats Units”. Per últim, l’organització Crisis Action avisa que “les possibles conseqüències d’una acció militar podrien ser tan greus que els governs tenen la responsabilitat d’assegurar-se que, abans d’això, s’hagin esgotat totes les opcions diplomàtiques possibles. I ara per ara, aquest no és el cas”.