Va arribar al món del cabaret després d’haver treballat durant nou anys com a professora de música i des de llavors fa saltar les audiències quan participa en programes televisius i radiofònics de tot tipus. És filla d’un lleter, diplomada en piano pel conservatori i llicenciada en Lletres, Luciana Littizzetto és un personatge molt característic de l'humor televisiu italià, però no només això. És també l’autora d’una sèrie de llibres amb títols inconfusibles: La princesa sobre el pèsol, Sola com una tija de porro i el 2006 Rivergination, sobre l’última moda de la cirurgia plàstica per tornar a ser “castes i pures”: «Uns minutets i apa!, ja som una altra vegada càndides i immaculades com a la Primera Comunió. És una mica com quan vols vendre el teu cotxe i poses el comptaquilòmetres a zero per fer-la semblar nova», escriu. La Littizzetto parla de tot i dóna el millor de si mateixa quan descriu els aspectes més divertits de la vida quotidiana: des de l'eterna qüestió sobre els calçotets masculines “Bòxers o slips?” als problemes de les dones solteres en la seva desesperada recerca de l’amor. Però no deixa estar ni tan sols els polítics: de Prodi a Berlusconi, passant pel Cardinal Camillo Ruini, el qual ha anomenat carinyosament "Eminens" (per Eminència, NdT), asseguda amb les cames creuades sobre la taula de Fabio Fazio durant el programa de la RAI Che tempo che fa (vegeu el vídeo).

Quan vas descobrir que la teva ironia podia convertir-se en la teva feina?

No vaig sentir un senyal concret, una mena de “fulguració pel camí de Damasc”. No, no vaig sentir “la crida”, però hi van haver alguns símptomes. Ja des de petita m’agradava molt llegir i sentir la ràdio. M’hauria agradat fer d’actriu que hi llegeix les novel·les. En aquella època no existia encara el costum de tenir televisió i sempre sentíem la ràdio. I quan no havia d’anar a escola i em quedava a casa per culpa de les meves amígdales que sempre em donaven la tabarra, jo sentia aquests drames i em deia «jo de gran vull ser actriu». M’agradava molt jugar a interpretar amb els meus companys de classe i la meva mestra (molt maca ella) de tant en tant em concedia alguna estona. M’hauria agradat anar a una escola d’interpretació, però la meva família només em va permetre estudiar piano. Un cop vaig acabar el conservatori finalment em vaig matricular a una escola de teatre i a partir de llavors, carregada de determinació i molta convicció, vaig començar.

Ets un volcà sempre actiu. Sempre estàs a la que salta, però a tu què et fa riure de debò?

Em fan riure molt les reunions familiars. Especialment les meves tietes, tancades en el seu món que per a mi és encara una mica incomprensible. Tint una família de persones molt serioses i a la vegada una mica guillades. Hi ha un que és metge, l'altra mestra, un altre oficinista i al final, tot i la seva existència "perfecta", estan tots tocats de l’ala. Ells han estat, i sempre ho seran, la meva font d’inspiració. Sovint la comicitat es troba al voltant d’una taula. I d’allà neixen els meus esquetxos i els meus personatges.

Quins aspectes de la vida et fan enfadar més?

Em fa molta ràbia la intolerància, que els éssers humans no suportin el proïsme. No entenc per què la gent s’enfada al cotxe, quan fa una fila, a correus, quan veig algú que treu fum per no res. Això mateix, això ho trobo de veritat mortificant per l’ésser humà. També em fan molta ràbia els garrepes, la gent que es tanca al seu món i que no donen mai res de si mateixos. I també la pretensió que tenen els homes de tenir sempre la raó! En aquesta vida hi ha un punt en què també es pot decidir que no es té la raó. Aprendre a reconèixer els propis límits i saber demanar excuses o només senzillament tenir el valor d’admetre quan t’has equivocat.

Quines són les qualitats fonamentals per a ser un bon humorista?

Primer de tot tenir talent, saber reconèixer quan t'has de treure la màscara i quan te l'has de posar. Un bon humorista no ho pot ser les 24 hores al dia. Després s’ha de ser respectuós quan ets a l’escenari dels altres. Cadascú té els seus moments, els seus espais, i són intocables. Un humorista sempre s’ha de renovar i no s’ha de limitar a copiar allò que fan els demés. I després també és una qüestió de caràcter. No és suficient tenir talent. S’ha de ser tossut, pertinaç i no tirar la tovallola davant la primera dificultat. Per a una dona no és gens fàcil aquest ofici, per tant s’ha de ser constant i determinada i això són trets de caràcter no lligats al talent teatral.

Si haguessis de canviar de ciutat i mudar-te a l’estranger, on t’agradaria viure?

A Lisboa. Senzillament perquè no hi estat mai i m’agraden els llibres de Fernando Pessoa. Em dóna la impressió que és un lloc una mica melancòlic on podria trobar-me a gust. Però és només la idea que m’agrada. Potser per això no hi he anat mai i ni tan sols vull anar-hi. Prefereixo conservar aquest somni al meu cor perquè si després me n’adono que no és com me la imaginava, em quedo fatal. De totes maneres, escolliria una ciutat espanyola.

Quins són els homes més atractius d’Europa?

Crec que precisament ho són els espanyols. Perquè tenen el cap de trons, una mica com nosaltres, els italians. Són una mica artistes, oberts, calents i m’agraden perquè són directes, els agrada la festa i gaudir de la vida.

Foto a home page: Paolo Ranzani

MIRA EL VÍDEO DE LUCIANA LITTIZZETTO