Quan es fa de nit al desert de l'Hamada, de vegades l'aire torna a ser respirable. De cop i volta, trobem grups de gent davant de les haimes, grups que parlen i riuen. Fins i tot als llocs inhòspits com l’hospital de Rabuni s’hi pot palpar l'alegria, un ambient de confidència. L’hospital central de Rabuni és una petita construcció situada al costat de la seu de totes les ONGs que treballen als campaments sahrauís (Ulls del món, Pentalux, Treballadors i Tècnics sense Fronteres o Metges sense Fronteres), a 30 km de la wilaya més propera. Els campaments estan dividits en quatre agrupaments de població que reben el nom de wilayes, cadascuna de les quals conserva el nom de les regions ocupades.

Els prop de 200.000 sahrauís que viuen a l’exili algerià no haurien sobreviscut si no fos per l’ajuda internacional, coordinada pels organismes especialitzats de l'ONU: ACNUR (Agència per als Refugiats) i PAM (Programa Mundial d’Aliments). A més de l’ajuda provinent de col·lectius solidaris independents, així com de les donacions individuals, com per exemple l'ajuda de les famílies integrants del projecte espanyol “Vacances en Pau”, que cada estiu porta centenars de nens sahrauís a diferents parts d’Espanya. Però també, i no cal oblidar-ho, es reben ajudes d’aquells països afins al règim de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), tals com Cuba, Veneçuela, o la mateixa Algèria. No obstant això, aquesta ajuda es manté insuficient.

La fatalitat del Sàhara Occidental es troba en el fet que continua vivint de l’ajuda internacional, desaprofitant el seu ric capital humà, i el seu territori ininterrompudament explotat pel govern marroquí.

Un hospital particular

És al petit hospital de Rabuni on les diferents comissions mèdiques duen a terme les intervencions quirúrgiques que les precàries condicions permeten, la majoria del material es transporta des d’Europa amb cada comissió. El material de Rabuni és fruit de donacions recaptades per cadascuna de les organitzacions que treballen als campaments. Fons de capital públic (com el projecte d’optimització de l’ajuda humanitària dut a terme per l'organització ATTsF, l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional) o de capital privat (l’any 2006, l'ONG catalana Ulls del món va rebre un 60% de finançament privat).

Potser el tret més característic de l’hospital de Rabuni és el seu gran pati interior, on sota la llum de la nit ( al desert les nits no són mai fosques) s’agrupen els malalts i les seves famílies que s’ajeuen com si una immensa catifa s’estengués als seus peus i fossin a casa seva rebent convidats a prendre el te. Si per casualitat un infermer demana per un pacient "Fatimatu Muhammad!" de seguida tothom el localitza, tothom es coneix entre aquesta nova família que adopta cada malalt que dorm una nit a Rabuni. Les habitacions, mentrestant, romanen buides, per dormir ja hi ha les hores de sol; no s’han de desaprofitar les nits d’aire fresc al desert.

Un indret oblidat

Actualment, la situació als campaments és especialment crítica, ja que des d’octubre del 2006 les reserves alimentàries d’emergència s’han esgotat. Arran la denúncia per part de la Mitja Lluna Roja Sahrauí, l’AECI va fer una donació d’1,5 milions d’euros, l’ECHO (Oficina d’Ajuda Humanitària de la Unió Europea) va donar 1 milió d’euros i el govern finlandès va donar 240.000 euros; donacions tramitades, totes elles, a través del PAM. No obstant això, el PAM ha bloquejat l’entrega d’aliments finançats amb aquestes donacions i no ha fet arribar l’ajuda d’emergència. Per fer front a aquesta catàstrofe, la Mitja Lluna Roja Sahrauí ha fet una altra crida a l'ACNUR per incitar-la a fer pressió cap a la comunitat internacional. Responent a la crida, representants de l'ACNUR i del PAM han visitat els campaments, a començaments del mes de febrer de 2007, i han constatat la situació d’emergència. Paral·lelament, diferents Associacions d’Amics del Poble Sahrauí arreu d’Espanya han recollit fons per poder enviar la major ajuda possible mentre no es faci efectiva l’ajuda del PAM.

La base d’una solidaritat que no pretengui ser caritativa és l’enfortiment de les eines de la societat assistida per desenvolupar la capacitat de viure independentment de l’ajuda exterior, però una vegada les comissions han format els professionals locals, i aquests tenen coneixements autosuficients, qui subvencionarà els materials per tirar els projectes endavant? Qui pagarà els incentius d’aquestes persones? El problema del Sàhara no és la manera com es duu a terme la solidaritat internacional, tot i ser encara insuficient. El problema del poble sahrauí és que, després de 30 anys d’exili, encara es vegi obligat a viure fora de la seva terra, rica en fosfats i ferro, i amb un mar magnànim en recursos pesquers, de la qual només se n’aprofita el regne del Marroc.

Núria Serra és coorpeant de l'ONG catalana Ulls del món