A peu de guerra amb París
Sovint denunciats com la generació perduda, els tweens nascuts als anys vuitanta tenen més talents ocults del que es pensa. Dues periodistes franco-alemanyes els deixen la paraula.
PORTRAIT
Traduction : Esther Gil Santos.
18/04/08
Generation 80 (Blog-Illustration: © Eva John/ Romy Straßenburg)
"És hora de l’Apéro!". D’aquesta manera em saluda l’Anne des del seu bar habitual, el Rhumarin, situat a l’11è arrondissement. El bar té el nom d’un programa. A la carta podem trobar totes les classes imaginables de rom. Ens decidim per la oferta del dia, un còctel de rom amb mango i kiwi.
Els joves
Le Rhumarin (Foto: Romy Straßenburg) de 27 anys de la Bretanya venen aquí sovint, per l’ambient, la música, i perquè la decoració canvia continuament. Del sostre pengen cotxes de fusta i boles de Nadal. A l’Anne li agrada aquest barri de París. Ella té els seus petits costums, com ara la visita al mercat de la Place de la Réunion, on els comerciants anuncien a crits els seus preus tot i que encara ho fan en àrab. Res a veure amb les admirables façanes de la burgesia de París.
Els mons paral·lels de París
Els contrastos de la capital sempre tenen entretinguda l’Anne: “París i les Banlieues són dos realitats paral·leles. Dues societats, que mai es creuen i que no saben res una de l’altra”. Ella sap del que parla, treballa a Créteil, un suburbi al sud-est de París. Després dels seus estudis de política va trobar un treball i va organitzar espectacles culturals per a joves. “El teatre i les excursions ens han de permetre allunyar-nos de la vida quotidiana”. No obstant, ella no està contenta amb la seva feina: “Si almenys cooperés amb la gent jove! Però jo únicament m’assec a la oficina, telefono i organitzo el treball.”
També el sou és baix, com ho és molt sovint a l’àmbit cultural. Amb un treball a temps complet l’Anne guanya a final de mes 1.100 euros. “A París aixó no és res” Si ella hagués pogut escollir una feina, hauria estat reportera. Els altres països sempre l'han fascinada. Sobretot l’Europa Oriental, però també l’Extrem Orient. Per tant, “s’hauria de mirar també per sobre la frontera europea. Submergir-se en cultures estrangeres”. No obstant, pel seu any d’Erasmus només ha seleccionat el país veí. Durant un any ha estudiat a Potsdam, tot i que també ha conegut Berlín, una ciutat, que fins avui l’ha tingut entusiasmada.
Marató de l’habitatge
La seva predilecció per Berlín no és conseqüència dels problemes que últimament ella ha tingut a París. En aquest moments, la recerca d’un habitatge és la seva preocupació més gran. De totes maneres, ella viu a un apartament, amb un enginyer de 30 anys. Com a arrendatari principal li va demanar fa tres mesos que es busqués alguna cosa nova, tot i que tenen una bona relació. “Crec que per a ell és molt important el temps que passa a l’apartament, vol viure sol.”
Des de fa tres mesos,
Anne (Foto: Anne Caillet) l’Anne està buscant un nou pis. Només li ve al cap una paraula quan pensa en el mercat de l’habitatge a París: escandalós! Ja ho ha vist tot: barraques per 700 euros al mes en unes condicions desastroses. També la consideració de tornar a buscar un apartament una altra vegada. Això es com guanyar una loteria: “La gent organitza autèntics càstings. En un pis compartit em van preguntar, quan temps dedicaria a l’amistat. Tenia la impressió que buscaven una nova familia. Fins i tot hi havia ofertes en les que la gent va voler dividir un apartament d’una habitació. Trobo que això va massa lluny. Jo únicament vull viure amb dignitat.”
Les seves possibilitats estan malament. Per a la majoria dels agents immobiliaris, el sou ha de ser tres vegades superior al preu de l’alquiler. En el seu cas significa, que el pis no podria costar més de 350 euros al mes. Completament utòpic! A més, gairebé no té temps per buscar un nou habitatge: “Això suposaria un treball a temps complet, però jo ja en tinc un.” El més desagradable per a l’Anne és haver de pensar constantment en els diners. O un pis o temps lliure, sempre ha de repassar el que pot permetre’s. A més, en aquest moment vol gaudir de la vida privada. Fa tres mesos, en una obra de teatre va conèixer la seva parella. Quan als caps de setmana no ha de buscar pis, li agrada dormir tot el que pot, permetre’s un luxós esmorzar, quedar amb el seu noi o anar a una exposició. És en aquests moments quan sembla que ella ha trobat la seva pau amb la ciutat. Però ella no vol quedar-se de cap manera per sempre a París: “Encara no sé on, però en un altre lloc!.”
Fotos: Anne (©Romy Straßenburg); Pàgina d'inici(©magaliB/istock)
Erasmus à Madrid : en attendant les profs
L'Europe : un vélibozore affamé
Casser les couilles
B92 en Serbie : un multimédia populaire
Telejato, une arme contre la mafia
Face à Internet, la télé est-elle démodée ?
La télé publique rame un peu partout en Europe
Zapping : une émission qui s’exporte bien
