"Overwraught at sunset,

From many sunsets

The poem is the only place

Where clarity reigns"

[Fragment del poema Zwielicht de Yamamoto.]

Un dia després de la seva presentació al festival de literatura de Berlín, m’assec en un cafè amb aquest home jove d’aspecte tranquil. Ken Yamamoto, fill de pare japonès i mare alemanya, pertany a una nova generació de poetes i poetesses. Llegint els textos que l’autor publica al seu blog, costa imaginar que darrere aquests versos s’amaga un poeta que escriu en la intimitat i a la vegada recita amb destresa davant de grans públics. En parlar-hi personalment, no obstant, se’m fa evident que no es tracta de cap manera d’un poeta esquiu, sinó d’un jove de tarannà sociable amb ambicions.

“Va ser genial”, comenta, recordant amb entusiasme la recitació de poesia slam de la nit anterior. “Tot d’artistes de països diferents recitant en la seva pròpia llengua. I va funcionar sense cap problema!” Cal tenir en compte que això no és el procediment habitual. Els participants dels concursos de poesia slam solen competir entre ells presentant els seus textos a un públic que, finalment, els avalua. “Precisament quan no es disposa de cap traducció, el llenguatge corporal és essencial. La comprensió va més enllà de la llengua i l’objectiu és, més aviat, ser capaç de crear un cert ambient.”

Ken Yamamoto és el millor representant d’aquesta pràctica. Amb els seus poemes en alemany ha fet gires per diversos països europeus com Alemanya, Itàlia o Suïssa, on fins ara mai no hi ha hagut problemes de comunicació. Li pregunto per què fa poesia principalment en alemany. Yamamoto va passar els seus primers anys d’infantesa a París, on va impregnar-se tant de l’estil de vida francès com de l’idioma del país. “La meva llengua materna és l’alemany perquè és l’idioma que m’ha ensenyat la meva mare,” diu el poeta, “però encara hi ha moltes coses que em relacionen amb França.” Després de la separació dels seus pares, en plena adolescència, Yamamoto va anar a viure amb la seva mare a la ciutat alemanya de Baden-Baden. “La meitat de la meva família, però, es va quedar a París i el francès és l’únic idioma que em permet comunicar-me amb el meu pare, ja que malauradament no parlo japonès.”

Ken Yamamoto in Aktion

Mil milions de poemes sobre l’amor i la vida

El jove Ken va mantenir els primers contactes amb la literatura durant l’època de la separació dels seus pares. Poc temps després de devorar una antologia de poesia francesa que li havia regalat la seva mare va començar els primers intents de poesia. “Evidentment es tractava de poesia adolescent, però a poc a poc la qualitat va anar millorant.” Aviat va deixar els estudis, que havia iniciat més aviat empès per un sentiment d’obligació, que no pas per un interès real. A la fi, va arribar un moment, en el qual va estar preparat per presentar en directe els seus poemes. “Els poemes recitats són més agressius que els escrits. Has de tenir en compte que cal mantenir el públic captivat.” Yamamoto és conscient de l’oxímoron de la poesia recitada. “Clar que existeix una certa desigualtat entre el moment íntim de la creació i el moment públic de la interpretació. A més, és molt difícil recitar públicament un poema de clara influència autobiogràfica.” La inspiració sorgeix del seu entorn. “Escric sobre pocs temes... l’amor, la vida. D’aquests dos temes se’n poden fer mil milions de poemes.”

A una persona amb una trajectòria tan interessant com la teva, dedicada al que sempre havia volgut fer, encara li queden somnis per complir? “Clar que sí! M’agradaria que hi hagués més persones amb coses a dir que provessin l’slam. No tinc cap problema amb les comèdies i l’entreteniment, però seria molt maco que hi hagués més gent que no li fes por parlar de temes menys distesos.”

Quíntuple identat cultural

Ha arribat el moment de preguntar què en pensa d’Europa una persona amb unes ambicions i un rerefons multicultural com els seus. Com si hagués estat esperant la pregunta feia estona, Yamamoto em contesta, no sense prometre’m abans que intentarà ser breu (cosa que no acaba d’aconseguir). “Deixa’m explicar-te el que en penso. Començaré parlant d’Alemanya. Estic casat amb una dona colombiana i la majoria dels meus amics tenen cognoms d’arrels estrangeres. Aquesta barreja de cultures m’encanta. Per mi, ser alemany no té a veure amb la sang que portes dins ni res de tot això, jo crec que és una qüestió d’identitat. “Et consideres alemany, doncs?” “Bàsicament, em considero una barreja cultural, però la veritat és que quan vaig ser a Colòmbia vaig adonar-me per primer cop a la vida, que sóc alemany. I he de dir que em va xocar bastant.”

Yamamoto no proclama les famoses paraules “I have a dream” però les seves ambicions hi tenen molt a veure: “Malgrat fenòmens com la por al terrorisme que, de fet, no vénen del no-res, però que a la vegada obstaculitzen moltes coses, m’agradaria que la gent a Alemanya no es tanqués, sinó que aprengués a valorar la preciosa realitat de la varietat cultural. Això també val pels immigrants i els fills d’immigrants, que malauradament encara s’autoaïllen massa sovint; entre ells, molts dels meus amics. Em fa molta il•lusió pensar que algun dia els meus fills tindran una triple, quádruple o quíntuple identitat cultural.”

Fer unes birres a Europa

Europa encara s’ha d’unir molt més. Els ciutadans europeus haurien d’actuar a àmbit molt més global enlloc de fer-ho des d’un punt de vista tan nacional com s’està fent fins ara. Ens hauríem de sentir i definir també com a europeus. Una experiència durant unes vacances a Itàlia en l’època d’introducció de l’euro, el va fer adonar-se d’aquest sentiment. Érem un grup d’europeus d’un munt de països diferents i volíem anar a fer unes birres. Abans de l’euro hauríem estat hores recol•lectant els diners del país de cadascú i llavors anant-los a canviar. En canvi, aquell dia, tot va anar rodat: “vinga, jo poso cinc euros, un altre de deu per aquí. Som-hi, anem a fer unes birres”. Segons el poeta, exactament això és el que s’hauria d’aplicar a Europa. L’euro com a catalitzador d’un sentiment d’unitat europea: d’això se’n diu política de base treta d’un llibre per a nens o, més ben dit, d’una antologia poètica.

Ken Yamamoto: “Jail House Blues” (WDR)