En el "bistrot am Britz" el jove turcoalemany Cihan, que s'ha assegut davant del seu pare en una taula en un forn del raval berlinès, enfoca amb la càmera cap al seu davant. Fa una ullada a les seves notes. "Pare, què diries si portés una xicota alemanya a casa?". Somriu emmurriat. En el seu cas no hauria estat possible, però només ha de fer la prova amb un exemple. "Una xicota musulmana?" aquesta pregunta no li faria mai a en Pawel, un noi alemany d'origen polonès, ell és un patriota polonès, i ho fa entendre a la pel·lícula de manera enèrgica i orgullosa. La família d'en Christian va fugir de Ruanda l'any 1994, i ell pregunta la seva mare, què li manca aquí a França. "El gust, fill meu, i com es viu a Ruanda. Aquí viuen com en caixes, uns sobre dels altres, apilonats".

Isabelle Foucrier i Christian Stahl (Foto: KK)En motiu dels 20 anys de l'acord d'amistat entre París i Berlín, els dos joves directors, el berlinès d'adopció Christian Stahl, de 37 anys i la parisenca Isabelle Foucrier, de 24, s'han encarregat a la seva pel·lícula "Mon monde- Meine Welt" del tema de la immigració. "Lògic", segons Christian Stahl, "totes dues ciutats són meltingpots, metàfores europees per a la immigració. La pel·lícula es va originar dins del marc del projecte artístic "Impression" entre París i Berlín, que juntament amb la pel·lícula també inclou un intercanvi de galeries dins del mateix tema. El duet francoalemany pot filmar a l'escola Rütli de Berlín. Van als suburbis de París arribant fins a les sales d'estar. El pla que els empeny: els nens immigrants interroguen els seus pares. "Formo part d'aquest lloc? Per què ens hem quedat?" Cihan, Mani, Christian i David expliquen els seus móns, les seves visions. "la nostra pel·lícula també es podria anomenar 9 habitacions i un forn de pa", segons diu Christian Stahl.

No es mesura tot amb el mateix barem

La pel·lícula refusa les imatges que cada any es mostren en els mitjans de comunicació, quan el buit de l'estiu necessita temes de manera urgent. Nens violents i baralles amb ganivetades a l'escola Rütli al barri de Neukölln a Berlín. Professors, que no poden aguantar gaire l'estat de violència que han de viure. Cotxes que cremen, gas lacrimogen i moltíssima policia a les Banlieues de París, per on es passegen els marginats (racaille): "l'escòria", com va anomenar Sarkozy els habitants de les Banlieues de la capital francesa durant la seva lluita electoral. Això són les escenes d'una integració aparentment fracassada.

Escenes que "Mon monde- meine Welt" deixa de banda completament. Per què no han ensenyat també aquesta part de la immigració?. "No és que sigui un problema", ens dóna a entendre Christian Stahl, "sinó que va sobre la qüestió principal de l'enriquiment o la divisió. Hem buscat expressament 10 famílies de diferents espectres, des de famílies que porten els fills a l'escola Rütli fins a intel·lectuals o artistes. Des de Créteil fins a Charlottenburg-Wilmersdorf".

Móns allunyats

Aquí tenim la mare de Mani, abans una important advocada, que se sent arrelada tant a França com a Iran. O l'equivalent croata de Johnny Halliday: Darko Rundek, que va fugir abans de la Guerra de Iugoslàvia amb la seva dona que estava embarassada. La Nastassia és parisenca i té 13 anys, la seva mare prové del Caucas i li prohibeix rotundament parlar rus. La potència de la pel·lícula consisteix en què no es vol donar cap resposta. Teories unilaterals com "si tens una formació et pots integrar", ja no tenen validesa, segons diu Isabelle Focrier.

Una periodista croata s'ha donat per vençuda i ha abandonat la seva feina; mentre que la família polonesa ens explica feliç la seva sort i la seva fantàstica època en la llar d'acollida per a la gent que demana asil. Va ser tan maco aleshores a Berlín, que ara Alemanya vol tornar a la bona educació dels nens. La felicitat topa amb una forta melancolia. "No pots generalitzar res" segons Stahl.

Però una mirada als nens és una mirada a les sales d'estar i als cors de la gent, que tu com a periodista no pots aconseguir. I això que ha arribat fins aquí, ha fet tremolar la meva imatge del món: no tinc cap resposta, però tinc milers de preguntes. Però avui dia, què significa immigració a Europa? Les persones, tenen els mateixos problemes tant si van a França com si van a Alemanya." Tampoc és diferent a Espanya o Polònia", suposa Isabelle Foucrier. El que és interessant de tot això, és que coneixem millor la visió que és té dels immigrants en el camp, la que tenim nosaltres mateixos i la del nostre país. Quina mena de política d'integració pot proposar realment Europa, quan no es coneix a sí mateixa?

Defineix immigració a través d'una llengua estrangera, un color de pell o una sol·licitud per romandre en el país? Res de tot això. Mon monde- meine Welt mostra de manera extraordinària l'esponjositat del concepte: "simplement va d'un altre tema, va sobre persones. És igual si ets a Croàcia, Alemanya o França, la gent viu el mateix!", segons Stahl. "Ei, acabeu d'una vegada amb les respostes fàcils!"