Abans de l’elecció de Nicolas Sarkozy al capdavant de l’estat francès, la canceller Angela Merkel expressava a Le Monde la seva predilecció pel candidat conservador, perquè deia conèixer-lo bé i perquè, a més, pertanyia a la seva mateixa família política. Però ja se sap que la família, més d’un cop, és font de problemes. Avui pocs analistes segueixen sent capaços d’apreciar aquell cèlebre “motor franco-alemany” de la Unió Europea. Merkozy és, més que mai, política ficció.

Sintonia en diplomàcia: pura teoria

“Per a Merkel les càrregues s’alleugeren a nivell internacional”, sostenia a la seva web la Deutsche Welle, la televisió pública alemanya, amb Sarkozy just elegit president de França, el passat mes de maig. El mig germà considerava que el polític francès, partidari d’acostar posicions amb Washington i marcar distàncies davant les aspiracions europees de Turquia, s’unia a les mateixes causes diplomàtiques que Berlín.

Més tard, s’ha pogut veure que, ni tan sols en aquest aspecte, Sarkozy i Merkel coincidien de ple. La canceller alemanya, líder d’un govern de coalició de democristians i socialdemòcrates, s’ha acostat als Estats Units, però no amb la passió amb la que ho ha fet Sarkozy. De la mateixa manera, Alemanya, potser pressionada per la responsabilitat que li va suposar ostentar la presidència europea, té una posició en relació a Turquia més suau que la francesa.

Merkel sembla cansada de Sarkozy

El diner és el primer

El xoc més visible entre Nicolas Sarkozy i Angela Merkel ha sigut per qüestió de diners. La decisió francesa d’aplaçar uns quants anys l’ajustament del seu dèficit públic als límits establerts per Brussel•les, ha molestat al govern alemany. El seu ministre d’economia, el socialdemòcrata Peer Steinsbrück, va dir aquest juliol a Sarkozy en una reunió europea que els grans països “han de donar exemple”, segons ha informat ha informadoEl País, entre d'altres mitjans europeus.

Sembla ser que, el líder francès no va digerir bé tanta franquesa i va deixar-li anar a Steinsbrück un personalíssim “així no es parla a un president”, informant-lo que la seva observació podria portar-li conseqüències. Encara en el terreny econòmic, França i Alemanya han xocat en dos aspectes més. En primer lloc, Sarkozy va instar al Banc Central Europeu a no augmentar els tipus d’interès –decisió que podia llastrar la titubejant economia francesa– i Berlín considera intervencionista i desaconsellable aquest gest. El segon terreny de fricció és l’EADS. El president i la canceller han tingut els seus més i els seus menys en la negociació del repartiment de poder en la macroempresa constructora dels avions europeus Airbus, que es debat, debilitada, entre interessos comercials i polítics.

Dos estils oposats

Merkel decideix, aparentment sense voler protagonisme. Sarkozy també pesa, i bastant, en els fòrums internacionals, però ningú no és capaç d’ignorar el seu pas en els mateixos, bé pel seu carisma o pel seu amor per les càmeres. Un episodi més d’aquesta dualitat s’ha pogut veure el passat setembre en una trobada entre els dos líders en el palau de Meseberg, Alemanya.

Com en altres ocasions, Sarkozy no va dubtar a acostar-se càlidament a Merkel i fer-li petons sense miraments, una actuació no massa normal en un ambient formal alemany. No és que la canceller refusi al seu col•lega però, per aquesta diferència cultural o potser per la política, no se la veu tan còmoda com el líder francès en una situació tan curiosa. Potser prefereixi encara els galants petons chiraquians del passat. En qualsevol cas, les trobades Merkel-Sarkozy són la delícia de psicòlegs i intèrprets de l’expressió humana.

Escletxes inesborrables de la Història

Si de vegades Sarkozy pot ser un polític renovador i necessari, en el següent cas el seu error va ser evident. “França no va inventar l’Holocaust”, va llançar a Niça el passat mes de març, de nou segons la Deutsche Welle. Com és comprensible, la frase no va ser interpretada com un gest amistós des de l’altra banda de la frontera. Ni tan sols des del propi. Elisabeth Guigou, ex ministra socialista francesa, va arribar a acusar Sarkozy de “negació de la reconciliació franco-alemanya forjada pels caps d’estat d’ambdues nacions al llarg de mig segle”.

Des d'Alemanya tampoc no s'han eliminat del tot algunes velles rancúnies. Així molts mitjans han recuperat una ocurrència de l'ex-canciller Konrad Adenauer, segons el qual, "per a parlar amb França, primer cal saludar tres vegades com a mínim la bandera gala".