El seu aspecte no és gaire diferent al del clàssic anglès jubilat: cabell canós, panxa generosa, samarreta de coloraines i xancletes. Només es diferencia de la resta de turistes britànics per dues coses: la nacionalitat (per molt que sembli mentida, Terry Gilliam va néixer als Estats Units) i el talent (que a hores d’ara pocs li discuteixen). Costa de creure que algú no s’hagi rigut amb la delirant comèdia Els cavallers de la taula quadrada (i els seus bojos seguidors). Trenta anys més tard d’aquell èxit incontestable del grup còmic britànic Monty Python, l’actor Terry Gilliam, un dels seus membres, continua treballant en el món del cinema.

Gilliam fulleja àvidament els diaris que hi ha sobre la taula en busca de les pàgines que recullen les seves declaracions al Festival de Sitges. “Nostradamus és el meu segon nom”, “Els Monty Python són com els Beatles: mai tornaran”, “Em sento com el Quixot”. Realment, és una font inesgotable de titulars. Espero que a mi me’n doni un de similar.

Comencem parlant dels crítics. El cineasta no va encaixar massa bé les males crítiques que va rebre Tideland, el seu últim film, al festival de cinema de Sant Sebastià. “Sou uns estúpids”, els va arribar a dir. Ara, un any més tard, sembla més tranquil. “A Sitges, tot ha anat diferent. Hi ha un altre tipus d’audiència i la reacció ha estat molt més positiva. El que diguin els crítics ja no m’interessa tant. A vegades penso que veuen massa pel·lícules i al final no saben de quina parlen. Mai he après res d’un comentari negatiu.” El to de Gilliam és relaxat, sense rancor.

Nens i drogues

I és que Tideland és un film difícil de veure, una obra que requereix un esforç per part de l’espectador. La trama, inspirada en un llibre amb el mateix títol de Mitch Cullin, parla d’una nena que prepara les dosis de droga als seus pares. Quan aquests moren, comença a viure en un món imaginari on els trens són taurons i les nines parlen. La realitat és sòrdida, però la imaginació ajuda a la noia a tirar endavant. “Em vaig enamorar del llibre des del principi i crec que la clau de tot és el punt de vista. Tot ho veiem a través dels ulls de la noia i això xoca a molts espectadors adults que no són capaços de gaudir del film” Per què? “Quan apareix una nena preparant heroïna diuen ‘puaj’, es tanquen i es neguen a acceptar el que veuen. Només veuen morts, drogues i coses horribles, però, en canvi, no es fixen en la relació entre la filla i el pare, ni en el món que ella crea. La protagonista no veu cap problema en el que fa: simplement, ajuda el seu pare.” Per apreciar la pel·lícula no queda més remei que posar-se a la pell d’un nen.

Imaginació sense límits

Pel propi Gilliam això no ha estat mai un problema. Tot i tenir 65 anys, sembla que no hagi deixat mai de pensar com un infant. Des que va deixar els Monty Python, s’ha convertit en un director de culte gràcies al toc imaginari de les seves produccions. En totes hi ha un element màgic que mostra el vessant més infantil del nostre personatge. Ho veiem tant a la persecució orwelliana de Brazil (1985) com a la faula futurista de Dotze micos (1995). Ell no se n’amaga. “Crec que quan pares de somiar, et morts. Jo no separo la realitat de la imaginació. Molta gent les posa en dues caixes separades, però a mi no m’agrada fer-ho.” S’atura un moment per estendre els braços i subratllar la seva idea. I continua: “Tothom s’omple la boca parlant de la realitat, però jo encara no sé què és. N’hi ha que aconsegueixen vendre diaris i obtenir rècords d’audiències a la televisió amb aquesta idea. Però, per mi, la realitat és una cosa personal. Tots tenim la responsabilitat de reinventar-nos el món per a nosaltres mateixos. No hem d’acceptar necessàriament el que ens volen imposar”. Lluitar contra el sistema. Això és el que li agrada a Gilliam. Encara que, a vegades, es compliqui la vida.

Com en el cas de L’home que va matar Don Quixot, un film que mai no va aconseguir acabar. No només pels incovenients previs al rodatge (va trigar deu anys a aconseguir el pressupost), sinó per les múltiples desgràcies naturals i materials un cop havia començat a rodar. Per més detalls, Keith Fulton i Louis Pepe han fet el documental Lost in la Mancha(2002); el primer making of sobre una pel·lícula que no es va arribar a fer.

Però, per molts molins de vent que hi hagi, Gilliam té la intenció de seguir alternant rodatges a banda i banda de l’Atlàntic amb la mateixa energia de sempre. On ho tindrà més fàcil? “Suposo que als Estats Units, perquè allà em solen donar més diners. Ja sé que sembla irònic dir-ho perquè em passo el dia criticant Hollywood, però els estudis em garanteixen uns pressupostos impossibles a Europa”. I acaba la frase trencant-se de riure. Però Gilliam no s’oblida dels europeus. “Quan vull fer un film de forma confortable, dic que sóc americà. Però quan la meva proposta és més exòtica, em presento com un anglès”. Tideland es va rodar a Anglaterra. A Europa, tenim un pressupost reduït, però acollim de bon grat les idees arriscades.

El retorn dels Monty Python

De fet, el membre yanqui dels Monty Python s’ha passat mitja vida al nostre continent, més concretament a Londres. Hi va anar al 1967 per buscar-se la vida i allà va conèixer la resta dels membres del famós grup còmic autor de La vida de Brian (1979). Però aquella època difícilment tornarà. Gilliam descarta reunificacions i proposa altres sèries humorístiques actuals amb el mateix esperit transgressor. “Es segueixen fent coses interessants a la televisió. El problema és que hi ha massa executius i productors que et compliquen la vida. Però un cop disposes d’un espai, pots fer un humor molt excitant. I no només al Regne Unit, on triomfa la gran comèdia Little Britain, sinó també als Estats Units, d’on han sortit obres com South Park”. Malgrat tot, es fa difícil pensar que aquestes sèries marcaran una generació com ho van fer els Monty Python.

Abans d’acabar, li demano un titular. Es concentra i diu: “En Terry Gilliam encara segueix mort”. No l’acabo d’entendre, però es torna a trencar de riure mentre s’acomiada. Diuen que tornarà a rodar un Quixot amb Johnny Deep. Que tingui sort.