En un petit poblet gal i ambigu

Nicolas Sarkozy va guanyar les eleccions franceses el 6 de maig de 2007 amb un discurs conservador, a la vegada que va picar l’ullet a l’esquerra. Liberal en alguns aspectes (com per exemple la reducció de l’impost sobre l’hora extra treballada) i, a la vegada, proteccionista (com la protecció de sectors estratègics com el de l’energia). En l’àmbit europeu tampoc escapa aquesta ambigüitat, ja que es mou entre la reafirmació nacionalista i la seva voluntat de donar un nou impuls a Europa. No s’oposa a una major unificació política, però exigeix que tingui uns límits clars. Pel que fa referència a la Constitució, el seu punt de vista ha anat canviant en funció de les cirumstàncies: del ‘sí’ el 2005 a un ‘mini-tractat’ ara.

El 5 de març, durant una convenció del Partit Popular, va parlar d’Europa sense haver de mesurar les seves paraules en clau electoral. Malgrat reconèixer la necessitat de donar un impuls a la Unió, van jugar amb els tòpics de l’Europa ‘opaca’ i ‘poc eficaç’, que molts veuen com a una ‘amenaça’. Després, referint-se al seu país va dir: ‘Alguns pobles no accepten veure la seva identitat, i les seves referències polítiques i culturals perdre’s dins del conjunt’. Tot i que el seu nou càrrec l’obligarà a actuar amb pragmatisme, sembla que tingui en compte els temors del nacionalisme escèptic amb la construcció europea.

L'especificitat britànica

El 27 de juny Tony Blair deixarà els seu càrrec com a cap del Partit Laborista i com a primer ministre britànic a favor de Gordon Brown, l’actual minstre del Tresor del Regne Unit. Blair, un polític complex, no ha tingut molt clares les seves relacions amb Europa, a la qual sempre ha vist com un mercat lliure gegantí: tot un detall venint del país euroescèptic per excel·lènica.

En canvi, comparada amb la del seu antecessor, la postura de Brown és menys entusiasta. L’any 2005 va publicar Global Europe, un breu informe sobre la seva visió d’Europa, així com de “l’europeisme realista”. En aquest informe relatava com ‘Europa és només políticament útil per a la Gran Bretanya perquè ajuda a afrontar amenaces globals’. En aquest mateix llibre, aposta per aprofundir en el lliure mercat i a mantenir ‘la primacia per a l’interès nacional’.

El Primer Ministre Polonès Jaroslav Kaczynski (Comissió Europea)

La desconfiança polonesa

El darrer conflicte diplomàtic entre Estònia i Rússia, sorgit arran de la retirada d’un monument en honor als soldats russos que van alliberar Tallin del nazisme, ha posat a prova la solidaritat de la Unió. Malgrat que tot hagi acabat bé, els països del’Europa de l’Est encara desconfien molt sovint dels seus nous aliats. Els cas més paradigmàtic seria el de l’actual Govern polonès.

Polònia recorre excesivament al veto en les negociacions energètiques entre la UE i Rússia. Es deu, sobretot, a la por de ser deixada de banda en la construcció del futur oleoducte a Alemanya a través del Bàltic. El record d’un passat conflictiu entre els dos països ha servit per alimentar la polèmica. D’altra banda, a Brussel·les no es veu amb bons ulls l’estreta aliança que Polònia està establint amb els Estats Units, com tampoc la instal·lació de presons secretes de la CIA al país com a Romania.

Polònia està molesta pel nou procés de presa de decisions que es vol aplicar al Consell Europeu amb el nou ‘tractat simplificat’. Igual que Espanya, va accedir a reduir els seus escons al Parlament Europeu de 64 a 50 a canvi de més vots al Consell. Malgrat tot, el sistema que s’ha acordat a Niça per al Consell ha estat el de la doble majoria, sistema que requereix l’acord del 55% dels membres i el 65% de la població. D’aquesta manera ha renunciat als seus parlamentaris sense rebre res a canvi, i ara prova de recuperar part del poder perdut.

La Casa del Poble, seu del Parlament romanès a Bucarest (TM_Boris/Flickr)

Romania: alguns senten la nostàlgia

Romania va entrar a la UE el gener de 2007. Les expectatives de les ajudes europees, com per exemple les d’agricultura, que ocupa al 32% dels romanesos, han creat una opinió favorable entre la població sobre la integració. De totes maneres, aquesta ha estat una integració rebuda amb recel entre alguns membres europeus. Espanya, entre d’altres, ha limitat la llibertat d’entrada als ciutadans romanesos de manera temporal.

El partit de la Gran Romania recull el vot d’aquells insatisfets amb el sistema, i podria resultar ser la vàlvula d’escapament del sentiment antieuropeu. És el tercer partit més important del país i forma part del grup parlamentari europeu d’ultradreta Identitat, Tradició i Soberania. El seu marcat discurs nacionalista, particulament la seva intolerància cap a la minoria hongaresa del país, ha generat molta suspicàcia entre els seus veïns. Igual que ho fan els seus homòlegs europeus, apel·la a la unitat nacional a la vegada que mescla la nostalgia del passat comunista. En cas que triomfés enmig d’aquesta cojuntura d’inestabilitat, el nacionalisme radical rumanès podria ser una altra pedra a la sabata per a la consturcció europea.

Fotos: Sarkozy (Guillaume Paumier/flickr); Brown (Tim Waters/Flickr); Kaczynski (Comisión Europea); Casa Poporului (TM_Boris/Flickr)