“El que et diré és terrible”, m’avisa d’entrada Dieudonné Kabongo, en començar la conversa. Aquest humorista congolès de 56 anys, exiliat a Brussel·les, m’ha citat en un bar restaurant africà, al modern i popular barri d’Ixelles. Rere una façana alta i una mica envellida pels efectes del temps rúfol i plujós, se sent el suau guirigall de les converses de bar, que juntament amb una melodia africana de ritmes alegres componen un ambient ben animat. Una exòtica barreja d’olors de xai maffe (estofat de cacauet), i de pollastre yassa (pollastre agredolç amb ceba) ens desperta l’olfacte amb una carícia.

Dieudonné Kabongo es deixa temptar per una rodanxa de peix a la planxa, adobat amb una bona dosi de pili-pili africà. Abans de trobar-nos, estava assajant el seu espectacle i em confessa: “M’oblido de tot, fins i tot de menjar!” Aquesta nit, Dieudonné estarà sol sobre l’escenari. El tema del seu espectacle? La pèrdua de les arrels.

Mecànic polivalent

Com va ser que el jove congolès de vint anys, que havia arribat al país planer per estudiar mecànica, es va convertir en un conegut humorista? Deixant el peix, que es refreda al plat, Kabongo m’explica com va ser la seva evolució. L’amor pels escenaris li va venir “com un virus que t’emmetzina a poc a poc”.

El 1984, Kabongo “va arrambar amb tots els premis” al Festival de l'Humor de Rocafort, amb l’espectacle Méfiez vous des tsés-tsés, escrit per ell mateix. L’èxit va començar: des d’aleshores, aquest congolès amb espatlles de boxejador ha passejat el seu espectacle monòleg per Canadà, Suïssa, el sud de França... Però Kabongo, com a autèntic artista, és també un tastaolletes, que no dubta a l’hora de barrejar els gèneres: el 2005 va experimentar els goigs del cinema, quan va rodar amb Costa-Gavras la seva pel·lícula Le Couperet. I col·labora regularment a programes de la ràdio belga, on l'eina màgica de la veu “permet als oients imaginar les seves pròpies històries”. El seu to de veu és càlid i seductor, Kabongo és un narrador nat.

Riure o plorar

Porta una camisa africana blava i blanca, amb una caçadora negra, una mica austera. Humorista de professió, Kabongo, tanmateix, no té res de còmic: té un posat seriós i un discurs formal. Quan li pregunto si es pot fer humor amb qualsevol cosa, inclosa la colonització, em fulmina amb una dura mirada. “Jo parlo de moltes coses en els meus espectacles, fins i tot de la colonització. En aquells moments la gent riu, però les meves paraules són molt crítiques!” Fer riure per fer reflexionar: aquest podria ser el credo de Kabongo.

A l’escenari, la seva actuació és continguda, amb mitges tintes, i el seu humor, negre i incisiu. Davant d’un espectador fastiguejat de veure “l'Àfrica dels nens soldats, que ha perdut els seus valors de solidaritat, i on es maten els uns als altres, com a Rwanda o Libèria”, Kabongo ha optat per fer riure. Una realitat decebedora. “Amb la colonització, l’home negre només existeix per oposició amb l’home blanc, que es mostra com el veritable model”, continua.

Un paradís al damunt d’un volcà

“Un salvatge calent, si us plau”, li demana Dieudonné a la cambrera. Davant la meva expressió perplexa, m’explica que es tracta d’un còctel de bissap, una beguda de color vermell com la sang, a base de flors d’hibisc i de gingebre. Quan li pregunto per Europa, o el paradís somniat dels joves africans, s’entristeix. “Actuo en una obra de teatre que es diu L’atterrissage, que parla de tota aquesta gent que fuig d’Àfrica per venir a Europa. I em poso molt trist quan veig que els meus fugen d’un continent tan magnífic com Àfrica. Àfrica és paradisíaca, però està situada sobre un volcà!”. Apassionat, exclama: “Les arrels ens haurien de retenir al nostre país com la llei de la gravetat! En comptes de lluitar per aconseguir els papers a Europa, seria millor que els africans lluitessin per regularitzar la situació a Àfrica!”.

En el fons, Kabongo, el congolès, i brussel·lenc d'adopció, és un optimista. Tot ell s’anima quan parla de la confiança que té en la joventut africana d’avui dia, una mica perduda, però plena de promeses. Els coneix molt bé aquests adolescents a la recerca ‘una vida millor, ja que s’ocupa d’una associació de joves a Matongué, el barri africà de Brussel·les. Segons Kabongo, el model d'integració actual dels immigrants a Europa, no és gens bo. “La integració s’ha de fer en les dues direccions! S’hauria de basar en un intercanvi. Si no, no pot funcionar” en una Europa urbana que està en crisi.

Li pregunto per què es queda a Bèlgica, llavors. “Jo no he demanat mai la nacionalitat belga, perquè sempre he volgut tornar al Congo. Però ara tinc més lligams aquí a Bèlgica, aquí tinc la feina, els amics... “, afirma. Quin seria, doncs, el país dels somnis? “Un país on la calor del sol africà no fongués la bellesa de la neu”, em contesta, mig somrient. “M’emociono quan veig uns europeus tocant el jembé!”, murmura Kabongo, com a conclusió.