Des dels finestrals del Mirador del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona s’observa una panoràmica espectacular: un horitzó format per terrats i antenes parabòliques distribuïdes de forma anàrquica. Al fons, s’alça dominant el castell de Montjuïc. Som aquí per escoltar una conferència de l’escriptor somali Nuruddin Farah dins d’un cicle de xerrades sobre el país del corn d’Àfrica.

Nascut a Baidoa [al sud de Somàlia], l’autor s’ha convertit en el testimoni literari del caos i del fracàs col·lectiu de la societat somali, així com en un dels portaveus de les demandes d’alliberació de la dona africana. Davant de la revifada recent dels combats entre les tropes del Govern de Transició, i el seu aliat etíop, i les milícies de la Unió dels Tribunals Islàmics, i del clan Hawiye a Mogadiscio, conèixer l’opinió de Farah al respecte es torna ineludible.

“Tothom és culpable”

A l’hora pactada, trobem Nuruddin Farah en una gran sala de reunions del CCCB. “Qui és el culpable” de la situació a Somàlia? li preguntem sense embuts tot citant una frase comuna en les seves obres. “Gairebé tothom és culpable. Formem part d’una societat i hem de ser responsables dels nostres actes”, respon la figura més important de les lletres somalis.

Format a l'Índia i al Regne Unit, el poliglota autor -parla amhàric, anglès, àrab i italià- ha guanyat nombrosos certàmens literaris entre els quals figura el prestigiós Premi Neustadt [1998].

“Si jo poso un dit sobre la taula, si després tu també hi poses un dit, si tothom fa el mateix aquesta comença a desestabilitzar-se”, descriu realitzant una metàfora sobre el seu país. Segons ell, els darrers setze anys de guerra civil a Somàlia són “la conseqüència d’identitats malenteses, d’aspectes econòmics o històrics però sobretot de qüestions que s’han fet malament; assumptes dels quals ningú accepta la seva pròpia culpabilitat i en responsabilitza als altres.”

En aquest context, no l’estranya que molts somalis vegin amb bons ulls la possibilitat de tornar a un règim dictatorial que aporti una mica d’ordre al país. Farah, però, no comparteix aquesta idea. I és que durant la dictadura de Siad Barre va haver d’exiliar-se a l’estranger després de ser condemnat a mort en absència pels continguts crítics del seu llibre, A Naked Needle [1976].

Durant el seu exili, Nuruddin Farah va dedicar bona part dels seus esforços a explicar el perquè de les dictadures mitjançant la seva trilogia Variations on the Theme of African Dictatorship (Variacions sobre el tema d’una dictadura africana) [1980-1983]. Per a ell, una de les raons de l’existència i la persistència de tantes dictadures a l’Àfrica és que la majoria de les “famílies africanes són autoritàries”. Segons l’autor, les tradicions autoritàries no admeten la “tolerància de la diversitat necessària per a la democràcia”. Les víctimes: dones i nens a nivell familiar, els marginats en l’esfera més àmplia de la societat.

Només amb la caiguda de Siad Barre, l’escriptor va poder tornar a Somàlia el 1996. Des de llavors, visita periòdicament el seu país encara que la major part de l’any viu amb la seva familia a Ciutat del Cap, Sud-Àfrica.

El camí cap a la pau

Quin és doncs el camí vers l’estabilitat de Somàlia? “Fins i tot els geperuts aprenen a viure amb el seu desconfort”, contesta tot citant un proverbi somali. Lluny d’intervencions estrangeres, opina que la solució recau en els propis somalis: “La solució passa per entendre que la guerra només porta a un camí: l’autodestrucció; mentre que la pau porta a l’avinguda de les possibilitats”. Un dilema que, per primera vegada, creu que han entès molts somalis.

Per Farah, en unes hipotètiques negociacions de pau s’ha de donar el protagonisme a les organitzacions de la societat civil “i no a aquells actors que són part del problema com els islamistes” o els propis senyors de la guerra. Aquests darrers són pel narrador “autèntics criminals” que han de ser portats al Tribunal Penal Internacional.

La dona com a font d’inspiració

A banda de l’ambientació a Somàlia, cal destacar el protagonisme de les dones en l'obra de Nuruddin Farah. Personatges lluitadors femenins com Cambara, l’exiliada que torna a casa de la seva darrera novel·la Knots [2007], la nòmada Ebla, que es nega a acceptar un matrimoni pactat a From a Crocked Rib [1970], o l’enigmàtica Sholoongo de Secrets [2000], mostren la determinació de Farah en favor dels drets de les dones; un lligam reforçat pel seu matrimoni amb l’escriptora i acadèmica feminista nigeriana, Amina Mama.

En paraules del propi Farah, tot ve de molt enrere: “Quan era petit em sentia molt unit a la meva mare [poeta]. Amb el pas del temps, vaig percebre la seva infelicitat a través dels seus gestos. A partir del seu exemple vaig desenvolupar una espècie d’empatia envers les dones”.

Per guanyar-se uns diners, el jove Nuruddin Farah es dedicava a escriure cartes per a persones analfabetes. “Un dia un home em va demanar que escrivís a la seva dona que havia fugit de casa. Volia que li digués que si no tornava en el termini de tres mesos l’aniria buscar, que quan la trobés l’apallissaria i l’arrossegaria de tornada”, explica. Enlloc d’enviar la carta tal qual, l’autor somali comenta que va enviar una versió completament diferent. En ella, l’home li concedia el divorci. Tot i els problemes posteriors que li va comportar la carta, afirma estar orgullós del que va fer.

Aquest ús de la prosa com a eina de denúncia i de lluita ens mostren un escriptor compromès no només amb la igualtat de gèneres sinó amb el respecte dels drets humans al seu país: Somàlia. Amb la justícia, la llibertat i la responsabilitat per bandera, Nuruddin Farah és el portaveu d’una Àfrica que mira el present des d’una perspectiva crítica però esperançada; que reclama que el futur dels africans està a les seves mans.