La invasió del 'lampista polonès' no ha tingut lloc. Les clàusules que restringeixen la lliure circulació dels treballadors que provenen dels vuit nous països de l’est no desapareixeran fins al 2011.

Segons un informe publicat el febrer de 2006, any en què els fluxos migratoris van ser menys importants del que s’havia previst a l’ampliació de 2004, el nombre de treballadors que provenien dels països de l’Europa Central i Oriental (PECO) representaven menys de l’1% de la població activa. Els immigrants, segons destacava l’informe, en general s’han integrat bé.

Països com la Gran Bretanya i Espanya, ja han abaixat les barreres a la contractació dels polonesos o dels eslovens. En efecte, aquesta migració de treballadors de l’est hauria tingut efectes “essencialment positius” en el mercat del treball comunitari, i, per exemple, contribuiria a reduir l’escassetat de mà d’obra i a millorar els resultats econòmics a Europa.

No obstant això, les restriccions de contractació en el mercat de treball de la majoria dels estats membre antics, encara són dràstiques. A França, els polonesos formen part d’aquests “nous” europeus que han de beneficiar-se d’un permís de treball “estranger” per tal d’exercir una activitat professional. Fins i tot les prefectures tenen problemes per plantar cara a aquesta incoherència.

Trajectòria del “lluitador”

Obtenir el permís de treball depèn, a França, de la trajectòria del “lluitador”. Un treballador, un cop obtinguda la promesa de contracte, ha d’esperar des de primera hora del dia davant la prefectura per a esperar poder entrar o ser rebut, passar a buscar la llarga llista dels papers, omplir el seu expedient al complet, i tornar-lo a la prefectura, en persona. Tot seguit, es dirigeix a la direcció departamental de treball, abans de tornar a la prefectura. El treballador, després, és convocat per a una visita sanitària per l’ANAEM (agència nacional dels estrangers i de les migracions), etapa final del seu laboriós recorregut.

El durada del procediment sol oscil·lar entre els quatre i els sis mesos d’espera a la regió de París, quan no és més. A la resta de França, amb prou feines és millor. El permís es lliura amb una durada d’un any, fins a deu anys per als més afortunats. Aquells qui tenen menys sort, a partir de l’any següent, han de tornar a fer cua a partir de les sis del matí, per a recuperar aquest preuat document, renovat aquest cop de manera molt més fàcil.

Els que “aparenten més del que són”

Renata A. forma part d’aquests treballadors que han conegut aquestes penalitats. Diplomada en una gran escola de comerç francesa, perfectament bilingüe, el seu trajecte va haver d’acabar a ... Polònia! “Havia estalviat uns quants diners durant la meva estada, per a aguantar uns tres mesos. Tenia el lloc de treball, l’empresa m’esperava, però això no avançava. Alguns cops vaig haver de fer cua fins a quatre hores seguides, i això des de les sis del matí, a l’hivern,” recorda. “A més, les direccions de recursos humans de les empreses sovint estan indefenses davant de situacions que no coneixen del tot bé.” Viu a França des del 2003 i hi treballa des de fa tres anys. Reconeix que està cansada. “Certament hom té la impressió de ser considerat com “algú que aparenta més del que és”. Mai no he tingut un permís de deu anys, encara que estigui casada amb un francès.”

Pawel P. a París, ha tingut la sort que la seva empresa se n’ha fet càrrec. Però l’espera no ha estat pas més curta: en total quatre mesos. “El que ha estat més llarg, per a mi, ha estat l’espera per a la visita sanitària. A més, no es comprèn massa per què no se n’encarreguen els metges de l'empresa. A primera vista, no som un país sanitàriament de risc, no?”, explica irònicament.

Hipocresia política?

Pel que fa a Kasia, contractada per una societat americana prop d’Estrasburg, ha hagut d’esperar-se sis mesos. “Per sort la meva parella treballa perquè si no, no sé com m’ho hauria fet! En canvi, he obtingut directament un permís vàlid per a 10 anys. La meva empresa ha tingut un paper important, perquè el departament de recursos humans coneixia bé el problema.”

El tercer dia de mandat, Nicolas Sarkozy, el nou president de la República francesa va anar a Varsòvia. Una visita ultramediatitzada aleshores i que suposadament mostrava una cooperació exemplar i un igualitarisme recíproc. Aleshores, com es pot explicar una voluntat de cooperació com aquesta d’una banda, i, de l’altra, adoptar unes formes tan poc curoses? Sota anonimat, un alt membre de l’ambaixada de la República Txeca reconeixia en aquella època que allò que patien era quasi una humiliació.