“Si no haguessin assassinat 6 milions de polonesos durant la II Guerra Mundial, avui tindríem prou població com per a mantindre el nombre de vots que el Consell Europeu del Tractat de Niça ens atorga”, digueren fa poc els bessons Kaczynski, governants de Polònia. Ho varen fer durant el Consell de Brussel•les dels dies 21 i 22 de juny, per a conservar un privilegi que comparteixen amb Espanya: un nombre de vots al Consell Europeu de ministres molt superior a la proporció de població d’ambdós països a la UE en comparació amb països molt més poblats, com Alemanya, França, Itàlia o Regne Unit.

La legitimació històrica no és democràtica

Per poder celebrar el 23 de juliol la Conferència Intergovernamental (CIG) on es redactarà de forma gairebé definitiva el nou tractat que substituirà la malaurada “Constitució Europea” es va haver d’acceptar que el nou sistema per prendre decisions al Consell Europeu per doble majoria (de països membres i de població) s’endarrerís fins l’any 2017, como demanaven els dirigents polonesos.

Aquests senyors no han entès l’Europa que es troba en construcció. Un poder del que emergeix el 60% de la legislació que els ciutadans europeus apliquem cada dia, que va de normes de consum de comestibles fins a la manera en que s’han de construir els cotxes o s’han de llaurar els nostres camps. Un poder que ja no ha de construir la seva legitimació com en el passat, sobre fonaments històrics (així ho feien les monarquies absolutes) o carismàtics (com ho van fer els règims estalinista i feixista), sinó sobre un fonament democràtic: l’expressió numèrica del poble. El d’aquí i el d’ara. No pas el d’ahir, ja que si comencem a tirar dels anals, també Irlanda seria més nombrosa si els britànics al segle XIX no haguessin alimentat la fam que va obligar milions d’irlandesos a emigrar als Estats Units; o també Espanya s’hagués estalviat un milió de morts i un d’exiliats si algunes potències estrangeres no haguessis contribuït a la seva última guerra civil.

El fràgil contraexemple espanyol

Fora més intel•ligent que Polònia es concentrés, com Irlanda o Espanya, a reconvertir la seva estructura econòmica i productiva per a obtenir un creixement sostingut, fent amics entre els països comunitaris que hauran de sufragar els fons per a Polònia, és a dir, Alemanya.

Tot i que l'oposició espanyola va expressar la seva alegria que “al menys Polònia ha sabut defensar els interessos d'Espanya”, per sort, el govern d’en Rodríguez Zapatero ha sabut renunciar als privilegis espanyols, ja que sap que a Europa no es defensaran els interessos de cada país, sinó els dels ciutadans europeus, que són els interessos de la democràcia, estabilitat econòmica i redistribució.

Tanmateix, el discurs de l’interès nacionalista segueix latent. D’una banda, britànics i polonesos no desitgen reconèixer la validesa de la Carta de Drets Fonamentals al seu territori, i d’altra banda, França desitja que els Estats controlin una mica l'acció del Banc Central Europeu i rebaixar les exigències de lliure competència ara que es vol reformar d’una vegada la política agrícola comuna que tant beneficia als seus agricultors, i quan alguns gegants francesos de l'energia, com EDF, GDF o Suez, s’han convertit en empreses opables a escala internacional.

A més a més, els Kaczynski ja han tornat a dir que a la imminent CIG seguiran defensant la seva capacitat de bloqueig de decisions de la UE. Merkel, durant el passat Consell Europeu, va amenaçar amb deixar Polònia fora de CIG. Als anys 80, anys de grans reformes a Espanya, un destacat líder del govern deia sovint: “Qui es mou no surt a la foto”. Quedarà Polònia fora?