Novembre del 2006, al gran mercat de la ciutat de Pristina és un bon moment pels negocis. En Fatmir, un jove comerciant, mostra la seva satisfacció davant la contínua desfilada de curiosos, entre les parades de tomàquets i de melons. No gaire lluny de les parades de verdures, abunda la venda il•legal de CD i DVD pirates, i fins i tot de texans Diesel, just al davant dels oficials de la KFOR, la força militar de l'OTAN i Rússia a Kosovo.

En Fatmir, que ha viscut gairebé tota la seva vida exiliat a Alemanya, ara és propietari d’una petita botiga, on dóna treball als seus germans i cosins. Gaudeix d’una bona situació econòmica “al país” i afirma que “el conflicte ja ha acabat”

Tensions i dependències

Des dels bombardejos de l’OTAN a Sèrbia l’any 1999, sembla que la vida a Kosovo ha tornat a la normalitat. Els llargs combois de refugiats escapant del país formen part del passat i l’únic que fa recordar els conflictes són alguns monuments nous que honoren els guerrillers de l’exèrcit d’alliberament de Kosovo (UÇK).

Tot i així, els 2.100.000 habitants esperen la decisió sobre l’estatut final de Kosovo amb prudència i escepticisme. El passat 26 de gener, l’entrega de l’esperat informe de l’enviat especial de les Nacions Unides, el finlandès Martti Ahtisaari, va revifar el debat de la possible independència d’aquesta província de Sèrbia.

El pla de l’ONU, que preveia un tipus de sobirania pel Kosovo, va ser rebutjat el passat 14 de febrer al Parlament serbi de Belgrad, contrari a qualsevol tipus d’emancipació. Una mostra de la tensa situació.

L’ocupació estrangera

A l’espera que es reglamenti la seva situació, el territori queda sota l’administració de l’ONU, que des del 1999, sempre ha vetllat per prevenir els possibles conflictes.

Segons els càlculs de la UNMIK (la Missió d'Administració Provisional de les Nacions Unides a Kosovo), a les pitjors fases del conflicte es van desplegar fins a 19.000 soldats. Pel que fa als civils, aproximadament uns 6.500 treballadors estrangers van ser enviats a Kosovo amb l’objectiu de consolidar les activitats sobre el terreny de la UNMIK, la KFOR (les forces internacionals de pau a Kosovo), l'OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa) i centenars d’ONGs més, presents a Kosovo. L’any 2005 la UNMIK calculava que la presència d’aquest personal internacional, fins i tot havia provocat un augment del 9% del PIB kosovar.

Per la reconstrucció de Kosovo feien falta diners, però, a més, persones. Alguns autòctons exasperats per aquestes “invasions humanitàries” van rebatejar el país com a “UNMIKistan”. Encara que oficialment Kosovo sempre ha estat una província de Sèrbia, actualment sembla administrada per les organitzacions internacionals. Molts esperen només una cosa: que aquests “estrangers” marxin.

Una administració paral•lela.

Segons diuen les males llengües, un exemple d’aquesta ingerència estrangera és Pristina, la capital, amb la seva suau activitat, ben emmarcada entre els turons i coberta per una aurèola de fum de la central elèctrica propera. Als caixers automàtics, els bitllets d’euros reemplacen el dinar serbi. A les fronteres de la província s’han instal•lat els controls duaners controlats per la KFOR.

Però la influència de la comunitat internacional va més enllà de la qüestió purament monetària. Tant si es tracta de la gestió del cos de policia, de l’organització de les eleccions, de la sanitat pública o de la gestió de l’energia o educació, el govern de Kosovo, deficient i sense experiència, depèn en gran part dels estrangers presents al país.

Un conjunt de vehicles brillants, amb les sigles “VUS”, permet patrullar els policies. Totes les seus de les organitzacions internacionals a Kosovo tenen edificis repartits per la ciutat, uns molt imponents i d’altres moderns com el de l’OSCE.

Els petits comerços i el boom immobiliari.

Als voltants, el número de comerços creix ràpidament. “Els negocis van molt bé, encara que sigui temporada baixa”, assegura el cambrer d’un bar. Sembla difícil de creure, veient les terrasses desertes.

El centre de Pristina no és l’únic lloc on es treu profit d’aquesta ocupació cosmopolita, els barris residencials dels voltants també viuen un moment de boom immobiliari. El propietari de “Velania Guesthouse” ens ensenya amb orgull el nou terreny, en construcció, on ampliarà el seu hostal. Vlatko, un bosnià que treballa a les obres afirma que ell té "el triple de feina que a Sarajevo, i a més no hi ha impostos". Tots els treballadors d’aquesta obra són estrangers.

Els joves kosovars, que tenen un baix nivell d’estudis i són massa nombrosos per poder viure de la terra com els seus pares, queden fora de l’òrbita de l'ONU. Aquests joves deambulen sense res a fer pels carrers i els bars. En plena setmana, un jove d’una vintena d’anys, a qui tothom anomena “Tag”, passa tota la tarda al cafè. Segons la UNMIK, el 39.5% de la població activa de Kosovo no té treball. En Tag també està a l’atur. “No hi ha treball i llavors passem el temps amb els amics”, diu en Tag, un exemple d’una generació indolent.

Amb l’aurèola d’una pau fràgil, la vida a Kosovo es desenvolupa en la incertesa. I cada nit, les rondes dels vehicles blindats de la KFOR recorden als ciutadans que Prístina encara és sota custòdia militar.