Durant els primers dies d’aquesta tardor el president de la Comissió Europea José Manuel Durao Barroso segurament es deuria preguntar quants francesos més passarien esperançats pel seu despatx, avançant-li les nominacions oficials dels seus partits. La visita del 8 de setmbre del candidat de centre-dreta i actual ministre de l’Interior, Nicolas Sarkozy (UPM), es va produir gairebé al mateix temps que la de la des d’ahir candidata socialista, Ségolène Royal, que va visitar el president de la Comissió cinc dies més tard.

Europa serà un tema important durant les eleccions de l’any que ve. Després que el vot francès en contra de la Constitució Europea el maig de 2005 submergís la Unió Europea en una de les crisis més serioses dels seus 50 anys d’història, totes les esperances estan dipositades en la nova cara que ocuparà l’Elysée per a donar un gir a la qüestió Europea.

Tot i això, si la resta d’Europa mira cap a França buscant el nou lideratge de la Unió és molt possible que es s’endugui una decepció. Qualsevol canvi radical en la manera de pensar sembla poc probable, de moment. Però realment es poden esperar idees noves d’uns candidats que no són una novetat?

Sarkozy va entrar a la política als 22 anys i ha estat el candidat de reserva del UMP durant el que sembla una eternitat. De totes maneres, el partit no nomenarà oficialment un candidat fins a principis de l’any que ve. Ségolène Royal, presidenta de la regió del Poitou-Charentes, va ser escollida candidata del Partit Socialista (PS) ahir 16 de novembre, amb un 60% dels vots dels militants durant les eleccions primàries del partit. Els altres dos candidats socialistes que han quedat descartats també són membres de la vella guardia: el que va ser ministre de Finances, Dominique Strauss-Kahn, i Laurent Fabius, que va ser primer ministre als anys 80. Els vots de protesta cauran als braços de l’extrema dreta del Front Nacional (FN), i més concretament del seu candidat Jean-Marie Le Pen, un polític de llarga trajectòria que va ser escollit per primera vegada l’any 1956.

Reforma institucional

El tema més important que afronta la Unió és la reforma institucional. Com atendre les demandes de francesos i holandesos (que van rebutjar el Tractat Constitucional) i a la vegada no aturar el procés de reforma? Tots candidats coincideixen unànimament en una qüestió: tornar a sotmetre el mateix text a l’electorat francès no és una opció. Tal com va dir Nicolas Szarkozy: “El vot francès va ser clar. Jo no serè qui els dirà que van malentendre la qüestió”.

En canvi, la seva porposta de ‘mini-tractat’ serà retirada de la Constitució i sotmesa a un procés d’aprovació parlamentària en el context d’una revisió estàndard de la primera versió. Aquest fet provocaria una important reforma institucional com la introducció de la creació d’un ministre d’Afers Exteriors.

El vot del ‘no’ es tractarà de manera que no contradigui aquells països que han votat que ‘sí’. A l’esquerra, les propostes sobre què fer amb la Constitució semblen cada vegada més poc inspirades. Tant Fabius com Royal coincideixen que s’hauria d’establir una nova comissió alternativa per a un nou esborrany del tractat. El document que sortís d’aquesta comissió hauria de ser sotmès a aprovació per referèndum nacional o votació parlamentària tot programat per al mateix dia: una estratègia perillosa, segur.

I què diuen de la qüestió més àmplia de la reforma? Nicolas Sarkozy i Dominique Strauss-Kahn estan d’acord a traspassar la responsabilitat d’assignar el president de la Comissió al Parlament Europeu. Els candidats també coincideixen unànimement en el lema “més Europa”. Royal aboga per una competència més amplia en energies renovables i medi ambient; Fabius en afers socials, i Sarkozy en temes més delicats com immigració i impostos, tot i que proposa també un nou sistema de votació d’una “majoria super qualificada”.

Ampliació

La qüestió de l’ingrés de Turquia acapara l’agenda de l’ampliació de la UE. Els candidats de tots els partits s’oposen a la seva adhesió com a membre de ple dret. Tan sols Dominique Strauss-Kahn dóna suport a Turquia i defensa una Europa més diferencial.

Laurent Fabius defensa propostes similiars parlant de certs països com el “cor d’Europa” i introduint el concepte d’”aliança privilegiada”. Ségolène Royal és l’única candidata que ha refusat donar la seva opinió públicament, i només ha donat suport a la idea d’un referèndum. La seva opinió serà “la mateixa que la del poble francés”, segons va declarar. Qui ha dit que la política de les ideologies ha mort?

Els candidats també s’han pronuciat sobre altres temes de política estrangera. Royal ha mostrat determinació perquè la UE reestableixi l’ajuda a l’Autoritat Nacional Palestina. Laurent Fabius ha parlat d’un impost d’energia per a tota la comunitat. Tot i aixó, la crítica de l’esquerra és que la Unió s’allunya de la ciutadania i és dèbil en la liberalització de forces de la globalització. Ara caldrà veure si les propostes dels candidats marquen alguna diferència. Tot i això, encara queda temps fins el maig del 2007, moment en què els francesos decidiran quin dels candidats s’asseurà a l’Elisi. Malgrat tot, si hi ha una cosa clara és que Europa estarà pendent del nou president de França. Són molts els que tenen esperances en les noves idees que encara han de venir.

Crèdits fotogràfics: Royal i Fabius (Partit Socialista/ Flickr); Sarkozy et DSK (PE Weck/ Flickr)