El Circ de Soleil ha instal·lat les seves carpes a la plana de Sant Denis, als afores de París. Els centenars de persones que cada vespre assisteixen a la funció d’acrobàcia ignoren que darrere la tanca metàl·lica que encercla el circ, s’oculta un altre espectacle: uns 600 gitanos fan piruetes per sobreviure en un campament de barraques improvisades. En total 4.000 persones practiquen el barraquisme a la perifèria de París.

Diverses associacions treballen en aquest campament: Metges del Món ofereix assistència sanitària, la fundació Abbé-Pierre i Emaüs subministren aliments i ATD Quart Monde promou la lectura, amb una biblioteca ambulant. El campament és també un terreny adobat pels testimonis de Jehovà ben empolainats que van porta a porta a la cacera de fidels.

Els papers de la discòrdia

En Marco és romanès i fa cinc anys que va arribar a França. Des de principis d'any és ciutadà de la Unió, però a França encara li cal un permís de treball. Ens ensenya un pre-contracte que li ha fet una empresa de neteja de vidres. Una voluntària romanesa es mostra escèptica: “És molt difícil obtenir un contracte sense pagar. En la majoria de casos, el patró es queda el primer sou per cobrar-se el favor”. Però en Marco es mostra il·lusionat: només li falta un justificatiu de domicili per poder obtenir el permís de treball. Hi ha associacions que fan aquest tràmit pels pobles itinerants com els zíngars, però el poble rom no està considerat nòmada i sovint les associacions el rebutgen.

I és que la majoria de romanesos que viuen en aquest campament vénen de la regió de l’Arad i de Timisoara, a l'oest de Romania, i no es desplacen per vocació. Molts van fugir de la misèria i de les discriminacions.

Una grapat de monedes de cinc cèntims reposa en un racó de la barraca de la Maria. En total són menys de deu metres quadrats per a quatre persones. La Maria, no té massa ganes d’explicar per què van venir a França. Té altres preocupacions: “Tenim dret a rebre les prestacions socials?”, pregunta. Els voluntaris la dirigeixen cap a l’assistent social. “Ens quedarem aquí fins que ens expulsin”, diu ella amb veu cansada, mentre s’aixeca per anar collir flors. Després la veurem al metro venent rams a dos euros.

Qui fa la llei?

La Maria assegura que no paga res per viure a la barraca, però una voluntària explica que és un tema tabú. A cada campament, hi ha un cap de plaça que és el primer a instal·lar-se en el terreny. És ell qui fa la llei, qui resol els conflictes i qui cobra una mena de lloguer de cadascuna de les barraques. A Sant Denis, el Circ de Soleil va portar l’aigua fins el campament i va instal·lar-hi lavabos. Però el camp té les seves pròpies regles i les associacions asseguren que el cap de plaça fa pagar dos euros per setmana a les famílies que volen fer-los servir.

Un ajuntament posa fil a l’agulla

No gaire lluny de Sant Denis, l'ajuntament d'Aubervilliers ha impulsat un programa d’inserció per reallotjar 30 famílies. La iniciativa municipal i del Consell Regional pretén eradicar els barris de barraques i ha costat 1,2 milions d'euros, dels quals l'Estat només n'ha aportat un 7%. És un projecte pioner ja que no es limita només a oferir un sostre a les famílies, sinó que també preveu proporcionar-los permisos de treball i promoure'n la inserció professional.

Els operaris estan enllestint els últims acabaments dels mòduls prefabricats que a finals de juny acolliran les 82 persones del projecte, la majoria gitanes. “Ha estat un combat de dos anys amb l'Estat per poder aconseguir els permisos de residència i treball dels beneficiaris, la majoria dels quals treballen de manera il·legal en sectors en què cal mà d'obra com la construcció”, assegura la consellera municipal Claudine Péjoux.

A l'espera de poder traslladar-se, l’Elena Radasanu viu en una caravana que li ha llogat l’ajuntament d'Aubervilliers a canvi d’un euro al dia. En total són quinze caravanes que esperen ser reallotjades a finals de juny. Les condicions són millors que a Sant Denis. Una tanca marca els límits del campament i ha un control de seguretat que només permet l’entrada als habitants enregistrats. “Aquí estem tranquils, no hi ha armes, ni drogues, ni prostitució i està prohibit fer negocis”, explica l’Elena, mare de dos fills i una dels 82 beneficiaris del programa d’inserció.

TESTIMONI/ Elena Radasanu: “Només volem ser una família normal”

“Treballava, estava acabant la carrera de turisme i tenia els diners justos per anar tirant. La meva mare i el meu marit es discutien sovint i un bon dia vam decidir venir cap a França per treballar. Un amic ens va trobar una feina en la construcció. El patró ens va llogar unes golfes a Versailles. Però l’amic es quedava el sou del meu marit per pagar deutes i vam decidir tocar el dos. No podíem tornar a Romania amb les mans buides i vam llogar un estudi al suburbi parisenc de Clichy-sous-Bois, pel qual pagàvem un preu abusiu de 800 euros. El meu marit continuava treballant a la construcció i jo vaig començar a fer de cambrera en un bar portuguès. De mica en mica, vam aprendre el francès i el portuguès i en aquella època vaig donar a llum els meus dos fills. Fins que el propietari es va vendre l’estudi.

Després vam anar a parar en un campament de gitanos de Chemin Vert, a Aubervilliers. El cap de plaça no ens hi volia perquè nosaltres no som d'ètnia gitana. Però el meu marit va pagar 700 euros per una caravana i van acceptar. Una setmana després, un incendi va destruir part del campament. Vam construir una barraca com vam poder i ens hi van estar dos mesos, fins que la policia va expulsar-nos a tots. Però ja havíem estat seleccionats pel programa d’inserció d'Aubervilliers. Vam viure en una tenda de càmping a la vora del Sena durant cinc mesos. El desembre passat, l’Ajuntament va traslladar-nos a la caravana on ara vivim. Aquí tenim calefacció, aigua, electricitat, assistència social, una bústia i un contracte de lloguer. Emaüs ens ha donat un val per anar a comprar mobles i ja estic esperant el moment d'instal·lar-nos a la nova casa. Ni em plantejo tornar a Romania. D'aquí a tres anys espero tenir una casa pròpia, que els nens vagin a l'escola i que tots dos puguem treballar. Com una família normal”.