“Vaig néixer a Novi Sad. Vaig créixer molt ràpid, als deu anys, ja feia 1,80 metres. Ara visc a Londres”, explica Branco Stoysin a tall d’introducció. Amb els cabells llargs, la barba curta i els llavis prims, el meu interlocutor de facto és un gran gallard. Això no s'aprecia a primera vista, però és presumit: no vol dir la seva edat. Personalment, aposto per la quarantena. Això poc importa, aquest autor-compositor domina la concisió i l’elisió a la perfecció. Cal, aleshores, saber llegir entre les línies.

Ens vam instal•lar a un cafè a cent metres del Tàmesi, al centre de la capital més rock’n’roll d’Europa encara que parlarem de jazz. Stoysin pot fer gala de ser un dels pocs guitarristes serbis que s’ha donat a conèixer en un concert al prestigiós Royal Albert Hall de Londres, i que també dóna classes de guitarra.

Autodidacte

“Vaig començar a tocar als 15 anys. Vaig demanar als pares que em compressin una guitarra i vaig aprendre tot sol.” Autodidacte. I orgullós de ser-ho. “Tot es pot aprendre per un mateix, és dur però possible. Vaig treballar durant nou anys com a tècnic després dels estudis d’enginyeria química, i a més escrivia cançons i tocava de tant en tant”, recorda Branco.

“No vaig convertir-me en músic professional fins que no vaig venir a Londres”. Mentrestant, al començament dels anys 90, hi ha l’explosió de Iugoslàvia, un esdeveniment que l’empeny a marxar. “Els problemes van començar, podia veure l’odi de la gent… no volia formar part d’una societat dividida”. Silenci. Stoysin visiblement no desitja gens allargar-se sobre el tema. A l’època, agafa el seu farcell i marxa, tot deixant el seu país natal on no tornaria mai més.

Es dirigeix cap a Grècia per viure un somni de vailet: “fer música tant a l’estiu com a l’hivern, hivernar i escriure cançons”. Riu quan recorda aquells pocs mesos, mentre rosega un bunyolet. Tot això abans d’evocar la seva arribada a Londres el 1992, l’infern que va viure i els primers anys difícils i finalment, la producció del seu primer àlbum el 1998. Va continuar amb un àlbum en solitari després tres àlbums en trio, tots amb títols evocadors. ‘Something between the sea and the sky’, 'Amber’, ‘Heart is the bridge’, tan evocadors com les caràtules damunt les quals s’hi representa una natura radiant i calmada.

Llum!

No és per res que Stoysin va anomenar la seva casa de producció ‘Sun Recordings’: la seva inspiració és el sol. “La gent no és conscient del sol, el consideren una cosa normal. És una estrella formidable, que ens dóna la llum i la vida! Allò que m’altera, és que s’escrigui amb ‘s’ minúscula… he lluitat, fins i tot he escrit als diaris i a les escoles per demanar que sol s’escrigui amb una ‘S’ majúscula!” Una petició original que continua fent a cada concert.

Pel que fa a les influències, aquells que l’han marcat són Joey Bass, Charlie Parker, la música brasilera i la música clàssica, però també i sobretot la música sèrbia tradicional. “A la meva mare, li encantava aquesta música, sempre n’he viscut envoltat. Però no l’havia tocada mai abans d’arribar aquí, va ser llavors quan vaig adonar-me que era magnífica.”

Finalment, “quan un es troba al mig d’alguna cosa, no es veu” —una màxima que s’aplica a aquest artista conscient de la ‘discreció’ de la felicitat.

Encara que no hi hagi tornat mai, Branco enalteix el seu país natal en la seva música que oscil•la entre el jazz i el folk. La imatge que en conserva resta pura i intacta. “Utilitzo la música com un escriptor utilitzaria un llibre”, explica, ell que presenta les seves cançons entre tants de missatges.

Quan li pregunto si se sent serbi, la seva resposta és inesperada: “em sento iugoslau. Però com que ara Iugoslàvia ja no existeix políticament, jo ja no existeixo —per tant estàs parlant a un fantasma!”

Escriure música, tocar als concerts amb el seu trio, donar classes de guitarra al Goldsmith College. Actualment Stoysin, “fa realitat el seu somni”. Encara que la competència sigui forta i que sigui difícil de fer-se conèixer, diu que cultiva l’autenticitat com una religió. També diu ben clar que no es vendria l’ànima per a cedir a les lleis del màrqueting: el guitarrista balcànic crea la seva música i es fa les caràtules ell mateix, i el mínim detall té significat. Stoysin fustiga Internet, perquè “desconnecta la gent”, i resisteix al lloc web comunitari dels fanàtics de la música ‘MySpace’! “Per a fer què? Tinc el meu propi lloc web!” De manera ben lacònica i una mica desfasat, no s’està d’afirmar que ja no escolta música perquè necessita silenci per a poder escoltar allò que hi ha al voltant seu”.

Foto pàgina d'inici: Branco Stoysin tocant la guitarra (Mary Ryan/ www.brancostoysin.co.uk), in-text album cover (Branco Stoysin)