Som al teatre Lumen, a Brussel·les. Després de dues íntimes hores embarcat en les cançons de Violeta Parra –fundadora del folklore xilè-, el públic acomiada el seu fill, Ángel Parra, que amb la seva veu i guitarra ha aconseguit una vegada més empènyer l'auditori cap a una catarsi de nostàlgia i celebracions. És el mes de setembre, “un més potent per als xilens”, subratlla Parra. El mes en què el 1810 va declarar la independència respecte d’Espanya, el mes en què Allende va arribar al poder el 1970 i el mes en què el poder el va desatllotjar el 1973.

Exilis enriquidors

Després de Manos en la nuca, on narra amb molt d’humor la seva dramàtica experiència durant els primers dies després del Cop d’Estat de Pinochet el 1973, corregeix ja la seva quarta novel·la, que es publicarà aquest novembre. “Em serveix per a explicar la Història: quina història puc explicar jo si no és la història del meu poble?".

Va ser la vinculació política d’Ángel Parra amb els esquerrans de la Unitat Popular de Salvador Allende per la que va ser detingut el 1973, després del Cop d’Estat de Pinochet, en l’Estadi Nacional i el camp de concentració a Chacabuco. El 1974 es va exiliar a Mèxic, per a instal·lar-se definitivament a París el 1976. “Per a poder viure el present un ha de saber d’on ve. La Història té un pes important en nosaltres. Quan un surt viu de totes aquestes experiències, pot considerar-se un privilegiat", aclareix en parlar de la seva relació artística amb el passat.

Com tants altres, Ángel Parra, es va trobar amb l’exili “l’experiència de l’exili és dolorosa perquè és una obligació, ja que t’empenyen cap a un abisme i tu no saps el que et passarà; és el que va succeïr a milers de persones. És un camp desconegut, un precipici i t’has d’agafar al que sigui. Per a nosaltres ha sigut fonamental la recepció dels indígenes europeus, com jo els anomeno, molt oberts a la cultura llatinoamericana”.

“De tota manera, el meu cas és excepcional, ja que m’integro molt fàcilment en qualsevol part però procuro no parlar en el meu nom, si no en el dels 1.200.000 xilens que van haver de sortir del país”, es refereix a reflexionar sobre la incompleta integració dels xilens a l’estranger. “Molta gent es va instal·lar amb la maleta preparada sota el llit pensant en tornar a Xile en qüestió de dies. No obstant, han passat 35 anys i hi ha gent que no ha tornat mai ni ho farà”. Aquesta ansietat per tornar a Xile va complicar la vida als exiliats. “No van aprendre l’idioma local, no es van integrar, només van treballar per a subsistir”.

Un carter improvisat d’un Xile encara desigual

Ángel Parra té prevista ara una nova gira per Xile. “La meva vida és de saltimbanqui. Com els gitanos, viatjo amb la meva carpa a l’esquena”. En aquest anar i venir, fa honor al seu nom, Ángel, el missatger. “Jo faig una mica el treball de carter: porto i faig arribar notícies. Quan vaig a Xile em trobo amb gent que va estar exiliada a Berlín, a Brussel·les o a París i em pregunten com està la gent que encara viu a Europa. I a la inversa, quant torno a Europa, em pregunten com està la gent a Xile. El meu treball és bonic, replet de relacions personals”.

Quan li demano per la situació política actual a Xile, posa èmfasi en la complexa situació que està vivint el seu país. “Malgrat tot i que la democràcia va arribar fa 17 anys, el capital a Xile està concentrat en el 10% de la població i hi ha 2 milions de persones que viuen en l’extrema pobresa”. Davant questa situació, l’Ángel no es queda de braços creuats. “En el meu modest paper com a militant comunista, faig el que puc estant allà, obro la boca quan puc, perquè per molt que els companys socialistes i democristians estiguin al poder, s’han acostumat al poder. Estan acostumats als cotxes grans amb vidres negres, a les secretàries, a tota una sèrie d’infraestructures, i que s’han oblidat de perquè estan aquí, de quin és el rol que han d'acomplir”, lamenta Parra, qui, no obstant, considera molt positiu que sigui una dona (Michelle Bachelet) la Presidenta de Xile i espera que en els dos anys que li quedan de govern canviïn molt les coses.

Portadors d’una herència

Conjuntament amb la seva germana Isabel i la Fundació Violeta Parra, Ángel s'ha proposat celebrar els 90 anys de la seva mare des del 4 d’octubre del 2007 fins el mateix dia del 2008. Serà tot un any de festejos en diferents parts del món. Li pregunto a Parra si es considera hereu de la variada obra artística de la seva mare: “No només la meva germana i jo, si no també la gent de la meva generació; no només els xilens, també els argentins, els peruans o els bolivians són hereus de l’obra de Violeta, tots els llatinoamericans”, insisteix recordant la idea. Davant la vasta obra de la seva mare, Parra s’ha arribat a preguntar si val la pena seguir component cançons. “És tan vast i tan fort i de tanta qualitat el repertori de Violeta Parra que va deixar d’herència! Més de 300 cançons sense comptar les inèdites”.