No han passat ni quatre mesos des que la triomfal elecció de Nicolas Sarkozy ocupés de forma quasi militar el terreny mediàtic francès i fins i tot europeu. La recepta de Sarkozy és pot resumir en un mot: turbo-política. Lleis del tipus “política de resultats” mediàtics no sempre materialitzats en política real. Resultats obtinguts amb moltíssim esforç i –com es va imposar als companys Sarkozy sent ministre de l'interior el 2002- creant notícies a diari.

Nicolas Sarkozy, president francès (Foto, Guillaume Paumier/Flickr)

Sarko bip-bip

Als seus 52 anys, Sarkozy compta amb haver inspirat l'acord entre els Caps d'Estat i de govern el 23 de juny del 2007 per al tractat reformador de la Unió Europea cridat a substituir la difunta Constitució. També anuncià, el 24 de juliol, l'alliberament de les enfermeres búlgares detingudes feia 8 anys a Llíbia, ha fet aprovar pel parlament francès el 21 d'agost un paquet fiscal que permitirà d'ara en endavant la desfiscalització de les hores suplementàries per a l'empresariat francès. Res escapa a “Sarko”, com li diuen els francesos. Ni tan sols el rugby: ha proposat a l'entrenador de la selección francesa de rugby, Bernard Laporte, el lloc de Secretari d'Estat per a l'esport. Resultat: un inèdit 64% de popularitat. Amb també alguns emprenyats per aquí i per allà d'Europa. Com la canceller alemanya Angela Merkel, vertadera teixidora del nou rumb europeu després de la seva presidència semestral de la UE el 2007 que, segons els comentaristes polítics s’ha vist obviada pel protagonisme del líder neoconservador.

Gordon Brown, Premier britànic (Foto, Tim Waters/Flickr)

La bandera Brown

Un altre adepte de la turbo-política es troba al Regne Unit, encara que amb menys prepotència i amb el seu toc britànic. Va acomplir també amb el rol de l’etern candidat a la presidència del Govern durant anys: Gordon Brown ha volgut marcar amb foc el seus primers dies a Downing Street. Per a començar, el 5 de juliol del 2007 va fer onejar sobre tots els edificis públics –per primera vegada també en la seva residència oficial- la Union Jack, la bandera britànica, un gest fort per a afirmar de forma clara la preponderància de la Britishness, el sentiment de patriotisme nacional per damunt del multiculturalisme mal gestionat i considerat per alguns com el veritable punt dèbil de la Gran Bretanya dels atemptats suïcides al juliol del 2005. Després, va sorprendre tothom el 12 de juliol del 2007 llegint en persona el discurs del programa anual del seu govern, en comptes que -com era tradició- llegís la Reina. Per cert, en el discurs del passat 24 de setembre durant el darrer congrés del Partit Laborista va mencionar fins a 80 vegades el concepte de la Britishness. De moment manquen els continguts tangibles del nou curs de Brown, però el canvi d’estil es veu. El laborista ha avantatjat de nou en les enquestes davant el conservador David Cameron, la qual cosa potser el duu a avançar les eleccions a finals del 2007.

José Luís Rodríguez Zapatero (Foto, Comissió europea)

Tot va començar a Madrid

Ara bé, el precursor de la turbo-política és el socialista José Luís Rodríguez Zapatero. Recorden? Era 2004. Aquest jove president del govern espanyol, d’una mossegada va imposar el retorn de les tropes enviades a Irak pel seu predecessor, José María Aznar; va anunciar un canvi de rumb històric en la lluita contra la violència domèstica amb la creació de 400 tribunals especialitzats; va impulsar la llei del matrimoni homosexual que entraria en vigor l’any proper: i tot en els primers 100 dies del seu aleshores nou càrrec. Un somni per als cargols polítics de la Itàlia de Prodi (el govern col•lecciona un 68% de desil•lusionats). O fins i tot per a la política-diesel de Frau Merkel: eficient, cert, però complexa degut al sistema federal germànic i a la seva necessitat de coalitzar-se amb els seus adversaris socialistes.

Determinació, mediatització i apostes fortes. És aquest el futur de la política europea? Potser. Hi ha, però, riscos: la vicepresidenta espanyola María Teresa Fernández de la Vega ha renyat als membres de l’executiu per la seva “falta d’iniciativa” a l’hora d’encarar la recta final del mandat que finalitza d’aquí a 6 mesos. A un any de les eleccions el programa de Zapatero està de fet pràcticament realitzat al 100%. Si per un costat el mètode de Brown combina un estil decisiu amb una estratègia més prudent i pragmàtica, a l’altre Sarkozy podria aviat desinflar-se. Mentrestant mitja Europa aplaudeix el seu dinamisme. Amb justícia, és clar..