No recordo de quina pel·lícula extrec aquesta pinzellada. Ja fa massa temps que el cinema troba davant les seves pantalles un espectador madur, desmemoriat, massa passiva que enceta la seva vellesa interpretativa. És probable que la recent tendència europea a repescar els grans musicals sigui una alternativa clàssica davant la fórmula heterodoxa per la que aposta Hollywood.

Jubilació d'una generació d'espectadors

Sentim sovint que ja no hi ha històries, que hi ha una crisi de creativitat pel que fa a guions originals. I la realitat és que l'espectador cerca opcions diverses amb les quals oblidar la trista rutina de la mediocre oferta cinematogràfica. Aquest espectador d'avui, a més, ja no recorda els inicis d'aquest art, no s'atura a gaudir dels referents fílmics d'allò que avui el distreu en el pati de butaques. Són pocs els que coneixen la Història del cinema, el naixement dels seus gèneres, la seva evolució. I potser tampoc són masses els que aprecien un bon guió o una tècnica senzilla que s'apliqui en justa mesura a la història projectada. L'espectacularitat que oferien els grans musicals, on els artistes parlaven, cantaven i ballaven, l'ofereixen avui els impressionants efectes especials. I realment impressionen, però no emocionen com els esforços que realitzaven aquells 'homes-orquestra' en interpretar un personatge amb el que no es troben a faltar els programes de simulació. Ja no crida l'atenció una coreografia precisa o un eco melòdic. Els colors i les cançons semblen avui cosa de la canalla. L'espectador del musical es jubila, i amb ell desapareixen la capacitat de sorpresa i la innocència.

Educació sentimental a base de musicals

L'espectador de cinema que va nàixer a principi de segle va començar a plorar amb el Cantor de Jazz en braços d'una indústria que va veure en el seu nounat l'oportunitat de convertir-se en una mare model. Així va ser com l'star-system mut va morir davant les primeres paraules d'un petit monstre que aviat rentabilitzaria nous formats. En batejar-lo com aOscar sota les Melodies de Broadway, acceptava la intrusió del dòlar en l'art alimentant qualsevol pista que oferís més beneficis. L'infant deambulà pels anys trenta com qualsevol nen, distret En ales de la dansa i fixant en la memòria cançons universals. La tieta Ginger i el tiet Fred van acompanyar el jove en la seva primera excursió un dia a Nova York. De la mà d'amics de l' alta societat el pupil americà va anar a París, cantant sota qualsevol condició climàtica fins que la seva infància va acabar en una pubertat on el sexe i la violència captaren poderosament la seva atenció. Romeu i Julieta va ser el seu primer amor, malgrat d'assabentar-se d' un sol cantó de la història. Va ser aleshores quan va conèixer la presó a ritme de Rock i el primer Cabaret deixava enrere la seva institutriu del paraigües, comiat que el va dur a una maduresa amb més llàgrimes que somriures. Els grans estudis van hermetitzar els gèneres que maduraren a un públic americà envoltat per un cicló d'avenços tècnics. Saturday Night Fever (Foto, pesnopeya/flickr) Mentre la voluntat d'entretenir s'expressava cada vegada més amb més mitjans tècnics, minvava la prioritat de fer reflexionar als més joves, que es pentinaven els cabells confiats en la seva formació i aliens a tot. El jovent ballava The Rocky Horror Picture Show qualsevol dissabte -febre rere febre- mentre el gènere s'enfonsava davant un capitalisme que guanyava països i perdia art gota a gota.

D'espectacle a passatemps

Avui, és vell aquell nen; no ploriqueja amb el cantor de jazz sinó que tarareja un rèquiem mentre balla en la foscor, amb l'esperança de trobar temptejant un seient tan gastat com ell a Chicago o Bollywood, on deixar caure el seu cos pesant i ensopit; conscient que la fama consisteix a mostrar una realitat que entretingui, en l'accepció més buida de la paraula. Les pel·lícules musicals s'han resignat a ser cosa de nens, les cançons que abans eren himnes són ara simfonies caduques de telèfon mòbil.

Sempre va consistir a viure altres realitats, a somriure a vides alienes. La nostra educació audiovisual, madura i per tant propera a la putrefacció, demanda un gènere més proper a la vida real i no tan càndid. El teatre decreix davant l'assequible immedi@tesa i la música sona de fons. El concepte d'espectacularitat ja no és el mateix. Quan parlem de societat de l'espectacle en realitat volem dir 'del passatemps'. El pensador austríac Walter Benjamin va dir que “la societat s'ha convertit en un espectacle d'ella mateixa”. La nostra societat ja no canta. Per no fer, quasi ni xiula pels carrers. El drama i la comèdia mediocre és el nostre gènere.