“Erasmus és el símbol d’allò que Europa fa millor. Una Europa de coses concretes, una Europa de resultats". José Manuel Barroso ha elogiat el programa d’estudis europeu que celebra els 20 anys d’existència aquest any. L’any 1987, només 3.000 estudiants es van atrevir a anar a estudiar un semestre o dos a l’estranger. Actualment, cada any, uns 150.000 joves decideixen marxar a una altra universitat. Després de 20 anys, gairebé un milió i mig d’estudiants hauran omplert les cadires de les universitats europees.

Una idea de joves

A mitjans dels anys 80, Europa es va construir sobre la indústria, el comerç i el lliure intercanvi, però no va aconseguir apropar els ciutadans i el sentiment europeu s’encallava. Com el podien fer créixer en especialment en els joves, el futur i també el present d’Europa, que havien nascut i vivien en el si de la UE? La resposta va ser simple: què millor que l’educació.

És l’Associació dels Estats Generadors d’Estudiants d'Europa (AEGEE), sota la direcció llavors de Franck Biancheri, 27 anys en aquells temps, qui proposa el projecte Erasmus a finals dels anys 80. Davant la voluntat conjunta d'universitats i institucions, el primer programa d’intercanvi universitari veu finalment la llum.

En aquests vint anys, els francesos són els que han participat més en el programa amb una mica més de 217.000 estudiants, seguida de ben a prop pels alemanys (216.000) i els espanyols (191.000). La destinació preferida dels candidats segueix sent Espanya, que acull uns 25.000 Erasmus de mitjana cada any.

Tant el clima com la vida nocturna de la península Ibèrica, popularitzada a la pel•lícula de Cédric Klapisch, l’Auberge Espagnole [Una casa de bojos], no són desconeguts a l’hora d’escollir el destí. Les aventures d’aquest grup d’estudiants estrangers a la ciutat de Barcelona ha elevat l’estada Erasmus al rang de símbol de la vida estudiantil despreocupada i cosmopolita. Hi ha altres destinacions menys cotitzades com el Regne Unit, els Països Baixos o Irlanda.

Un plus innegable

L’any 2004, Erasmus es va fer encara més internacional gràcies al seu germà petit, Erasmus Mundus. El principi: fer marxar els estudiants europeus més qualificats a un tercer país i fer-ne venir d’altres. Un centenar de màsters europeus ja han rebut l’etiqueta 'Erasmus Mundus'. L’ambició és de fer de la Unió Europea un centre d’estudis reconeguts arreu del món per la seva excel•lència, seguint el pla de l’estratègia de Lisboa que pretén fer de la Unió “l’economia de coneixement més competitiva i més dinàmica del món abans del 2010”.

Un altre avantatge és que Erasmus ha afavorit l’homogeneïtzació dels cursos universitaris europeus amb el sistema de Llicenciatura – Màster – Doctorat i els famosos crèdits europeus ECTS, reconeguts arreu. En teoria, per facilitar la lluita amb la pròpia administració per reconèixer els punts obtinguts durant l’estada a l’estranger. D’aquí uns anys, 45 països d’arreu del món hauran de seguir aquest sistema per afavorir els intercanvis entre estudiants.

D’altra banda, l’experiència obtinguda per aquesta expatriació és considera generalment com un triomf per a la vida professional futura. Segons un estudi encarregat per la UE, el 60% d’alumnes que han estat Erasmus consideren que la seva estada ha estat un triomf a l’hora d’aconseguir un contracte laboral gràcies a les competències lingüístiques que van adquirir així com a l’amplitud de mires. Alguns cursos, com Science Po (ciències polítiques) a París o les escoles d’enginyeria, han fet obligatori l’estada a l’estranger.

Modèstia obligada

L’èxit, tot i que real, d’aquest programa, s’ha de relativitzar. Només un 1% de la població estudiant marxa d’Erasmus, molt poc. Per al període 2000-2006, s’han invertit 930 milions d’euros en el programa, amb una beca de 150 euros mensuals per cada estudiant. Aquesta xifra no ha crescut des de 1993, sense tenir en compte l’augment del cost de vida i dels lloguers.

Encara més, aquesta beca no té en compte el nivell de vida del país on va l’estudiant. Tanmateix, entre Bucarest i Oslo, l’elecció és clara... Jan Figel, comissari europeu encarregat d’educació, va declarar el desembre passat que “les beques Erasmus són massa baixes per permetre que els estudiants que provenen de mitjans econòmics menys afavorits puguin beneficiar-se d’aquest programa”.

Les institucions europees han decidit ser més ambicioses i han previst entre 2007 i 2012 fer marxar un milió i mig d’estudiants, el mateix que s’ha fet en vint anys. Per aconseguir-ho, s’han invertit uns 3.100 milions d’euros. Però l’educació encara no és la prioritat de la Unió Europea: un 40% dels recursos –el pressupost principal- sempre es destina a l’agricultura i a la famosa PAC (Política Agrària Comú).